En aquest Nadal és difícil que la Guerra iniciada a Gaza no ens interpel·li. Per més que el vulguem celebrar en Pau, malgrat els maldecaps personals, de feina, de família, d’amistats o de país que puguem tenir. I no és estrany que això ens passi, perquè en una economia globalitzada totes les persones hi participem tan si comprem fruits secs, aparells electrònics, una joia amb un petit brillant, fertilitzants pels camps o qualsevol objecte fet amb algun derivat del petroli.
Però què hi podem fer? No podem pas boicotejar totes les empreses ni posar-les a totes al mateix sac! A més la decisió és dels governs! L’entramat de relacions entre governs, empreses i fins i tot entitats no lucratives, és molt complex. Els mitjans de comunicació ens informen de l’actualitat, però podem tenir la sensació que de cara a solucionar la situació encara ens confonen més, volent-nos posar d’una banda o de l’altra del conflicte segons els interessos econòmics que hi ha al darrera.
L’autogestió és potser l’Arma de Pau més potent que tenim, perquè és un satisfactor[1] de necessitats humanes que es pot aplicar a tot tipus d’organitzacions: governs i els seus partits polítics, empreses, centres de formació, entitats no lucratives i organitzacions de qualsevol sector d’activitat.
L’Indicador d’Estabilitat Laboral[2] mesura el grau d’autogestió de les organitzacions, i és el primer Indicador de Qualitat de Vida de què parla l’article anterior dels Exèrcits de Pau2, perquè el treball és segurament l’activitat quotidiana a la que dediquem més hores de la nostra vida. I com ve a dir el professor Peiró[3] (1996), el dia que les persones puguem desenvolupar a la feina el millor de nosaltres mateixes, aquell dia aconseguirem una societat més humana.
Seguir la tècnica de Procés per Consells[4] pot ser la manera més efectiva i eficient de lluitar contra les guerres. Efectiva perquè és una tècnica enfocada a trobar solucions i perquè demanar consell és un acte d’humilitat que ens humanitza, i en el que donem valor al que els altres poden aportar, convidant-los a participar en una solució que creiem que pot funcionar. I és una tècnica eficient perquè per demanar consell tan sols necessitem la voluntat i la paraula. No necessitem recursos de cap tipus, ni suposa un desgast físic, a diferència de participar en un conflicte que alimenti o acabi en una guerra.
Les protestes no ens porten a resoldre els conflictes. Encara que són molt útils per socialitzar-los, si ens quedem en la fase de compartir el problema, els motius de les queixes, l’anàlisi de les situacions viscudes, el dolor que han patit els víctimes, les estratègies que podem fer servir per a que la gent s’afegeixi a les protestes…, és fàcil que els conflictes s’enquistin i no s’acabin resolent.
La tècnica del Procés per Consells inclou recollir-ne els resultats amb Cartes de Compromís4. Això vol dir que quan una persona pensa en una solució i demana consell a les persones més expertes en el tema, i a aquelles que es veuran afectades per la solució, per contrastar si aquesta és bona, quines dificultats poden sorgir en aplicar-la i com superar-les, és molt important que la persona es responsabilitzi de portar a terme la solució. La Carta de Compromís ha de recollir quin és el problema i quina solució es proposa, comptant en conformar una xarxa de relacions i compromisos fluïts que s’assumeixen indicant:
- les tasques que es desenvoluparan per resoldre el problema,
- l’autoritat de la persona signant de la carta: actuar, aconsellar, decidir,
- quins indicadors l’ajudaran a entendre si està fent una bona feina,
- i quines millores introduirà per obtenir més bons resultats del indicadors.
La proposta és que la tècnica s’apliqui en primer lloc als partits polítics, atès que aquests conformen els governs que decideixen participar a les guerres amb més o menys implicació. I com que pot haver alternança de partits polítics en els governs, s’entén que tots els partits haurien d’aplicar la tècnica del Procés per Consells a totes aquelles persones que vulguin ser candidates a formar part d’una llista electoral.
[1] Max-Neef, Manfred A. (1998). Desarrollo a escala humana. Barcelona, Icaria Editorial.
[2] https://citizensq.social/els-indicadors-de-qualitat-de-vida-primera-arma-dels-exercits-de-pau-2a-part/
[3] González, Pilar; Peiró, José Maria y Bravo, Maria Jesús (1996). “Calidad de vida laboral” a Peiró, José Maria y Prieto, Fernando (1996). Tratado de psicología del trabajo. Volumen II: Aspectos psicosociales del trabajo. Editorial Síntesis, Madrid.
[4] Laloux, F. (2015). Reinventar las organizaciones. Barcelona, Arpa.
