A la nostra societat, mirem cap a on mirem, la competitivitat ens la trobem per tot arreu, fins al punt que fa la sensació de rebre petites injeccions de manera continuada, com si estiguéssim connectats a un gota a gota.
A casa hem de ser els millors pares, les millors mares i els millors fills, malgrat el nostre paper és únic perquè, com diu la cançó[1]:
“Som la barreja de molts ingredients,
com la recepta d’un mestre cuiner.
Tots amb el nostre toc original:
granets de sucre i granets de sal.
No vulguis mai semblar el que no ets,
creient que així agradaràs molt més.
Només et cal saber que ets especial,
ets únic i com tu no hi ha cap.”
Quan anem a l’escola, més tard o més d’hora acaben qualificant les activitats que desenvolupem i tothom sap qui són els “millors” de la classe. Tampoc és el mateix anar a una escola del centre que una dels afores. Anar a una de pública, concertada o privada.
En el dia a dia, anem prenent decisions de consum competitives pel que fa al menjar, la roba, l’habitatge, els aparells electrònics… L’objectiu habitual és aconseguir una qualitat acceptable pel millor preu, i així s’estableix una relació de competitivitat entre productors i distribuïdors, en la que els que estan més a prop dels clients tenen majors avantatges competitives i, per tant, més marge del preu final, atès que són els darrers a negociar.
Entre empreses productores la competitivitat és màxima per aconseguir col·locar el producte. Les empreses distribuïdores que operen amb cadenes de botigues pròpies o franquícies, negocien el preu de compra dels productes al mínim i sovint sota preu de cost, abocant a la precarietat laboral no solament en els processos productius, també a les botigues tant de les pròpies cadenes com als petits comerços.
Amb la introducció del comerç electrònic la competitivitat entre botigues presencials i virtuals és ferotge perquè el preu continua marcant la pauta de consum i, a més, no absorbeix els costos reals de la missatgeria, on podem observar una extensió més de la precarietat laboral i, al mateix temps la dràstica reducció del petit comerç autònom.
Les administracions públiques també contribueixen a la competitivitat amb la normativa que generen, tant pel seu propi funcionament com pel funcionament dels mercats. Com que hi contribueixen no es pot esperar que puguin frenar ni aturar l’onada competitiva. Per exemple, sovint guanyen els concursos públics les empreses més competitives però menys responsables, o obtenen ajuts aquelles que poden pagar els professionals amb més habilitats per captar-los, no aquelles empreses que més necessiten els ajuts.
Les entitats no lucratives van a remolc de les empreses i de les administracions públiques en funció del grau de dependència econòmica d’aquestes o de les aportacions ciutadanes. Les donacions d’empreses i d’administracions incorporen condicionants publicitaris que tenen implicacions en les campanyes de venda de productes, bens o serveis de les empreses, o en les campanyes electorals per determinar els òrgans de govern de les administracions, pel que tot sovint acaben essent instruments lucratius. És habitual que empreses i partits polítics creïn fundacions per ser més competitives en les seves campanyes publicitàries o electorals.
Per fer menys competitives i més col·laboratives les campanyes d’empreses i administracions, la tècnica del Procés per Consells amb els Indicadors de Qualitat de Vida pot ser molt útil, perquè promou l’empoderament de la ciutadania en la cerca de solucions, abandonant la posició de víctimes en la que se situen quan protesten, una actitud de dir “Que m’ho arreglin!”
Són ben conegudes les protestes de la pagesia, de les ONG que denuncien la contaminació i la precarietat al tèxtil, la bombolla immobiliària, l’increment de les taxes de residus, la falta d’infraestructures (Renfe, energies renovables) o l’excés (aeroport, polígons, residus, nuclears), o les manifestacions contra les guerres. Substituint el victimisme per l’empoderament podem donar prioritat als productes alimentaris de proximitat davant dels d’importació, aconseguir un tèxtil més sostenible, mirar d’evitar les bombolles immobiliàries, promoure els envasos retornables davant dels d’usar i llençar que incrementen les taxes de residus, executar les infraestructures més sostenibles i frenar les guerres.
La competitivitat és una estratègia característica masculina que és molt interessant a l’esport. Si volem acabar amb les guerres cal relegar la competitivitat a l’àmbit dels esports: que els exèrcits del s.XXI siguin els equips esportius i solament aquests, que no hi hagi altres exèrcits.
La col·laboració és una estratègia típicament femenina perquè la criança així ho requereix. Això no treu que les dones poden ser competitives i els homes col·laboratius. Ara bé, tenim un món on la competitivitat implica que s’imposa la llei del més fort generant precarietat laboral, discriminacions de gènere, de discapacitat i de vulnerabilitat, forts impactes socials i ambientals, una ciutadania anestesiada i una societat desestructurada.
La tècnica del Procés per Consells amb els Indicadors de Qualitat de Vida ens marquen el camí de la col·laboració. Com explica la Mercè Brey al seu llibre “La millonésima mujer”, les dones hem anat entrenant generació rere generació les capacitats de la col·laboració, l’empatia, la flexibilitat, l’escolta, la sensibilitat, la intuïció, etc. Qualitats que es necessiten per treure el món de l’atzucac en què es troba.
Així, les dones estem més ben preparades per aconseguir l’estabilitat laboral que tan desitgem, la igualtat d’oportunitats a què tenim dret, trobar una conciliació entre la vida laboral i la vida personal, familiar, d’amistats i comunitària, protegir els sistemes naturals, activar la reflexió crítica de la ciutadania i enfortir les xarxes d’entitats, però no ho podem fer soles.
Les dones col·laboratives cal que treballem colze a colze amb els homes igualitaris que tinguem al costat. La Maria Antònia Font ens explica que a Europa, entre els segles XII i XIX, hi va haver les beguines, dones que treballaven en les cures dels membres de la seva comunitat sense estar sotmeses a cap jerarquia, ni parental ni tampoc eclesiàstica. Els begards també eren laics independents. Ambdues comunitats vivien separades, però al s.XXI cal que beguines i begards treballem plegats deixant la competitivitat exclusivament per l’àmbit esportiu.
[1] Club Super3 (2010). Cançó “Tots som supers”. Àlbum “Anem a veure món”