Cercant alternatives quotidianes

19 de maig de 2021 / Montserrat Llobet

Començo a escriure des d’un processador de textos OpenOffice amb el convenciment que és l’alternativa a Microsoft. L’activisme implica un esforç afegit perquè el més fàcil, d’entrada, és utilitzar una eina que està instal·lada en tots els ordinadors, i encara que segurament sabem que les decisions sobre aquest programa informàtic i el que l’envolta es prenen en un cercle reduït de persones, no som massa conscients que són milions les que s’hi guanyen la vida de manera directa o indirecta.

El sector de l’ofimàtica és un dels exemples més quotidians que podem trobar. El sector financer, l’educació i els altres serveis públics són també ben quotidians i tenen una incidència molt gran en el nostre dia a dia. Podríem dir que tenen un paper clau en el nostre sistema d’organització social.

A dia d’avui ja tenim unes poques empreses que dominen tots o gairebé tots els sectors (Giner, 1979)[1]: banca, energia, telecomunicacions, distribució alimentària, roba de vestir, serveis socials, parament de la llar, mobiliari... Ara bé, si ens faciliten la vida quotidiana per què hem de cercar alternatives?

L’objectiu d’aquestes grans empreses és obtenir el màxim benefici, i per aconseguir-ho redueixen els seus costos encara que això impliqui sous miserables, grans impactes ambientals i, el que és més important: les seves parts interessades són alienes a les decisions que prenen. És a dir, ni les persones que treballen directament o indirectament per aquestes empreses, ni les que consumeixen els seus productes, ni les comunitats on es desenvolupa la seva activitat econòmica tenen poder de decisió.

Les persones que hi treballen no poden incidir en les seves condicions laborals o la seva incidència és testimonial, especialment en les categories professionals inferiors, i també com a falsos autònoms o treballant per empreses subcontractades (pensem en les empreses de multiserveis que els sindicats tant denuncien).

Les persones consumidores, que inclouen també a les empreses i les administracions públiques, es troben productes (béns o serveis) molt a l’abast i que s’ajusten a les prestacions que necessiten, però sense garantia de salaris dignes, mínim impacte ambiental o respecte per les qüestions culturals.

Les comunitats se senten atretes per la creació de llocs de treball a curt termini, sense parar atenció a llarg termini en l’impacte econòmic, ambiental i cultural. Així els municipis competeixen entre ells (Alguacil, 2005)[2] per aconseguir que s’hi ubiquin centres de treball i accepten les activitats de les empreses en el seu territori encara que siguin alienes a les necessitats bàsiques de salut física i autonomia crítica de la ciutadania del municipi que els acull (Doyal & Gough, 1994)[3].  

En un temps en què la societat global està donant rellevància a La Felicitat, malgrat ser un terme que fa referència a un estat mental efímer, val la pena destacar que les entitats socials aposten pel terme qualitat de vida. Això no ens ha d’estranyar atès que la Qualitat de Vida (Alguacil, 2000)[4] és l’optimització de les necessitats humanes bàsiques i, per tant, la capacitat física i mental per tenir cura de la mateixa persona i d’intercanviar punts de vista amb les altres, per prendre les mateixes decisions assumint la responsabilitat de les conseqüències que aquestes tinguin.

Si volem treballar, consumir i tenir en la nostra comunitat les empreses que més contribueixen a la qualitat de vida, haurem de trobar la manera de distingir la contribució que cadascuna d’elles fa a la societat, i en aquest sentit utilitzar criteris que ens permetin comparar aquelles que ens ofereixen un producte similar.

Les empreses que dominen els mercats són grans, però per diverses raons la seva mida no és un criteri vàlid a l'hora de valorar la seva contribució a la Qualitat de Vida. Primer, perquè el nombre de persones treballadores o l’import de facturació no ens informa sobre la satisfacció de les necessitats humanes. Segon, perquè mesura una característica de l’empresa, no de les seves accions cap a les seves parts interessades. I tercer, perquè en tractar-se d’una característica sobre la seva naturalesa el criteri de la mida seria denunciable per discriminatori. 

Malgrat les empreses que dominen els mercats solen ser mercantils, la forma jurídica tampoc seria un criteri vàlid, atès que podem trobar empreses que utilitzin una forma jurídica, com podria ser la de cooperativa, de manera perversa. És a dir, com una simple indumentària per donar una aparença democràtica a una organització on les decisions sobre les condicions de treball, les característiques dels productes que ofereix i la relació amb la comunitat, les prenen una petita minoria per a tota la resta.

Així doncs, per mesurar la contribució de les organitzacions a la qualitat de vida, sigui quina sigui la seva mida i forma jurídica, ens seran més útils els criteris de participació efectiva de les parts interessades en les decisions de cada organització. En el cas de les persones treballadores, per exemple, si en són sòcies de treball o sòcies treballadores. En el cas de les persones i organitzacions consumidores, si l’organització genera espais de debat crític sobre el mateix sector. I en el cas de la comunitat, si l’organització participa d’un treball en xarxa amb les entitats locals i amb les globals del seu sector.

Aquests criteris de participació efectiva poden ser especialment útils en els tres camps anomenats a l’inici:

El sector financer distribueix recursos a tots els sectors. Si utilitzés criteris de qualitat de vida en la concessió del crèdit, proporcionaria oportunitats a les organitzacions que més contribuïssin a aquesta qualitat de vida de la ciutadania, independentment de quina fos la seva mida o la seva forma jurídica. El problema és que la banca sense valors domina més del 90% del sector financer català, i llavors les organitzacions més responsables són finançades per la banca convencional.

En contractació pública la nova llei de 9 de març de 2018, ofereix noves oportunitats a les administracions d’introduir criteris qualitatius, i per això redueix la importància del preu a l’hora de licitar els contractes i amplia el ventall de possibilitats. Ara bé, per no subestimar el poder de les empreses que dominen cada sector de serveis que contracta l’Administració, es fa necessari dividir les contractacions en lots més petits per donar oportunitats a altres empreses que, en aquest cas, fan majors contribucions a la qualitat de vida. 

L’educació secundària i superior s’ha anat impregnant de les polítiques empresarials basades en el màxim benefici. Els llibres de text de secundària ho reflecteixen bé, i es pot observar que matèries com la història i l’economia deixen de banda els valors socials per enaltir l’èxit en els negocis i afavorir interessos privats. En l’educació superior o universitària, si les grans empreses ja tenien una important influència en els continguts i la recerca, ara fa uns anys que entitats financeres dominants signen convenis amb universitats, fins i tot públiques, per posar el seu nom a cursos d’especialització.  

Sobre això, si cadascú des del seu àmbit de responsabilitat, com a persona consumidora, com a responsable d’una organització pública o privada o com a docent, fixa l’atenció en els criteris de participació efectiva de les parts interessades en les decisions de cada organització, millorarem de manera considerable la qualitat de vida de la ciutadania.

[1] Giner, S. Y Pérez Yruela, M. (1979). La Sociedad Corporativa. Madrid, CIS.

[2] Alguacil, Julio (2005a). “Los desafíos del nuevo poder local: la participación como estrategia relacional en el gobierno local” Revista on line Polis, volumen 4, número 12. www.revistapolis.cl/12/doce.htm

[3] Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid,  Icaria / FUHEM.

[4] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.