La qualitat de vida al PNUD

28 de maig de 2021 / Montserrat Llobet

La qualitat de vida de les persones de totes les edats depèn de la satisfacció de dues necessitats bàsiques: l’autonomia crítica i la salut física (Doyal & Gough, 1994)[1]. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en els seus Informes Anuals sobre el Desenvolupament Humà, considera que aquestes dues necessitats són universals i objectives. Universals perquè les tenen totes les persones, independentment del lloc del món on visquin, fins i tot independentment de l’època de la història en què hagin viscut, i objectives perquè no depenen de les característiques personals de cadascú.

Segons Julio Alguacil (2000)[2], la qualitat de vida sorgeix com l’objecte i l’objectiu perseguit per les persones per tal d’optimitzar la satisfacció de les seves necessitats humanes universals, reconeixent la seva naturalesa i destacant la democràcia participativa com l’exponent fonamental de l’optimització de l’autonomia humana.

De fet, l’autonomia crítica és la capacitat d’intercanviar punts de vista amb els altres, per prendre les nostres millors decisions i assumir la responsabilitat de les conseqüències que aquestes tinguin. És a dir, sense democràcia participativa no podem tenir autonomia crítica i, per tant, tampoc podem tenir qualitat de vida.

La salut física, salut mental inclosa, és una necessitat que fa possible l’assoliment de l’autonomia crítica, perquè ens permet desplaçar-nos des del nostre lloc de residència o domicili per trobar-nos amb les altres persones i mantenir el cap prou clar per a intercanviar-hi punts de vista. És a dir, necessitem salut física per desplaçar-nos i intercanviar observacions, sentiments, reflexions, emocions, preocupacions… amb altres, per prendre les nostres millors decisions sobre la mateixa qualitat de vida i la de les persones del nostre entorn: família, amistats, companys/es de feina i comunitat.

La societat actual, de la manera com està organitzada, ens ofereix una qualitat de vida limitada perquè té la tendència a compartimentar els espais com si es tractés de les diferents seccions d’una fàbrica. L’objectiu és cercar la màxima rendibilitat de cara als diversos mercats: alimentació, energia, telecomunicacions, construcció, serveis a les persones, etc. Així, en el territori s’organitzen espais per desenvolupar gairebé en exclusivitat alguna de les tres funcions socials bàsiques: residència, treball i consum (Alguacil, 2000).

Podem observar com els llocs de residència esdevenen ciutats dormitori on les persones laboralment actives només fan vida fora de l’horari de treball. Els polígons industrials, els centres comercials i altres grans centres, com els universitaris, constitueixen espais de treball i de consum per separat, que sovint es troben més o menys als afores de les ciutats i allunyats dels llocs on resideix la gent que hi treballa o que hi consumeix. És a dir, als centres de les ciutats podem trobar grans magatzems i carrers comercials aliens a la vida veïnal, i als polígons industrials podem trobar-hi empreses de producció, distribució, fins i tot de serveis com els edificis corporatius d’entitats financeres, i pel que fa al consum grans superfícies comercials.

Així, la vida als barris s’individualitza perquè la gent viu a un lloc, treballa en un altre i encara consumeix en un altre lloc diferent. El resultat és que el veïnat gairebé no es coneix perquè el nivell d’interacció social és molt baix, la qual cosa dificulta que s’estableixin relacions de confiança i encara més que l’ajuda mútua sigui habitual. En aquest context la competitivitat sorgeix del món del treball i impregna tots els àmbits de la vida. El treball és el bé més preuat perquè les famílies vetllen pels seus ingressos de subsistència i de vida tan còmoda com sigui possible, i en aquest context competitiu la màxima que funciona és la de “ximple l’últim” o, quan veiem que algú es queda enrere un “em sap greu, però jo he de vetllar per la meva família”.

Les societats primitives s’organitzaven de manera cooperativa perquè tenien molt clar que, per subsistir, les persones es necessitaven les unes a les altres. Ara bé, en David Algarra (2015)[3] ens explica en el seu llibre "El comú català", que amb la caiguda de l’Imperi Romà es desenvolupen dues maneres d’organitzar la societat:

• • La de la noblesa que governava una pagesia amb un grau més o menys de servitud, que fins al dia d'avui ha anat prenent formes diverses des del terratinent, passant per l’amo de la fàbrica fins als oligopolis empresarials d’avui en dia.
•  
• • I la dels Consells Oberts a tot un veïnat d’un territori, que reunia a tots els membres d’una comunitat en peu d’igualtat, per exposar problemes i dificultats que compartien amb l’objectiu de prendre acords sobre els camps, el bestiar, l’aigua, les fargues, els molins, carrers, ponts, escorxadors, forns, banys, hospitals...

Ja veiem que la primera manera d’organitzar la societat és la que ha prevalgut en el temps, i no aporta qualitat de vida a tota la ciutadania, atès que a qui la nostra societat dona valor és a les persones que estan en edat laboral, i les persones dependents com canalla i gent gran, en general, són considerades una càrrega. De fet, durant molts anys en els expedients de selecció de personal s’ha indicat, en aquest sentit, si el/la candidat/a té o no càrregues familiars.

Pels Consells Oberts totes les persones de la comunitat en les seves diverses edats eren importants i, per tant, calia tenir cura de la qualitat de vida de totes elles. A més, tenien en gran consideració la gent gran perquè acumulaven coneixement i experiència molt útil a l’hora de prendre les decisions més encertades. Aquelles comunitats eren veritablement cooperatives, atès que entre elles s’intercanviaven punts de vista per prendre decisions individuals i col·lectives. És a dir, socialitzaven el coneixement de què disposaven mantenint la diversitat de punts de vista de cada persona de la comunitat (Carbonell, 2007)[4].

Les crisis globals com la pobresa, el canvi climàtic i, fins i tot la pandèmia de la Covid-19, ens fan pensar que hem de trobar la manera de viure en harmonia amb el nostre veïnat local i global, amb la natura del nostre territori i la del planeta sencer. El nostre repte és com ens reorganitzem per a recuperar l’esperit cooperatiu d’aquelles comunitats, i la proposta de Citizens Q és fer-ho a través dels Indicadors de qualitat de vida, que gràcies a recuperar la diversitat social pugui transformar la globalització en planetització (Carbonell, 2021)[5].

[1] Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid,  Icaria / FUHEM.

[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.

[3] Algarra Bascón, David (2015). El comú català. La història dels que no surten a la història. Barcelona, Potlatch, ediciones.

[4] Carbonell, Eudald (2007). El naixement d’una nova consciència. Badalona, Ara llibres.

[5] Carbonell, Eudald (2021). La socialització del coneixement en l’evolució de la humanitat. Conferència a la “Jornada Covid-19: socialitzem coneixement”   el 13 de març a YouTube.