Compra sostenible d’aliments: esperem a que s’alineïn els astres?

1 de setembre de 2022 / Montserrat Llobet

Fer una compra sostenible d’aliments sembla una missió impossible. Però, primer de tot veiem quins són els criteris amb que han de complir els aliments per ser sostenibles. O dit d’una altra manera, quins són els satisfactors[1] o maneres de satisfer la necessitat d’alimentació que més optimitzen la qualitat de vida[2]. A l’Observatori Citizens Q hem traduït aquests satisfactors a Indicadors de qualitat de vida per tal de poder-los avaluar de manera senzilla i pràctica[3].

Hem de tenir present que la compra sostenible no és cosa únicament de la ciutadania, sinó també de les administracions que concedeixen permisos o facilitats a l’obertura d’establiments presencials i/o virtuals de venda d’aliments, llicències d’importació d’aliments, licitacions de menjadors col·lectius a escoles, residències, hospitals, equipaments esportius, etc. També és cosa dels propis productors i comerços que, com la resta, sovint se senten atrets per uns preus atractius sense tenir en compte cap altre criteri.

Criteris a tenir en compte:

El primer criteri és la proximitat per varies raons. La més evident és la distància entre el lloc de producció i consum, atès que com més llarga és aquesta distància més emissions de CO2 es generen degut al transport: pensem en aliments que venen d’altres continents. Ara bé, aquesta distància té altres conseqüències:

• -Garantir la conservació dels aliments durant el trajecte obliga a la utilització d’embalatges d’usar i llençar.
• -El control de les condicions de treball a distància fa difícil garantir que la producció s’hagi realitzat amb treball digne.

Per tots aquests motius es dona a la proximitat un pes molt més elevat que a la resta de criteris que s’exposen a continuació.

El segon criteri seria el treball digne en la producció i en la distribució, i això implica tenir en compte principalment dos aspectes:

• -En primer lloc l’estabilitat laboral, que ve donada pel compromís de l’organització amb les persones que hi treballen. El compromís més elevat és el que té l’empresa amb les persones treballadores que en són sòcies, les quals poden participar en les decisions estratègiques sobre quins aliments produir o distribuir, i en les decisions operatives del dia a dia sobre com produir-los i distribuir-los. Per exemple, cap persona treballadora sòcia d’una productora alimentària acceptaria la utilització de pesticides perjudicials per la seva salut mentre ella està al camp.
•  
• -El segon aspecte del treball digne és la conciliació entre la vida laboral i la vida personal, familiar, d’amistats i veïnal, que ve donat per la distància entre el lloc de residència i el lloc on es desenvolupa el treball, atès que com més llarg és el trajecte més difícil resulta tenir temps lliure per nosaltres i pels altres, a part que les emissions són més altes.

El tercer criteri és el dels envasos i embalatges, dels quals els més sostenibles són els retornables, pel que hauríem de tornar al bon costum de fa 30 o 40 anys quan molts dels envasos eren retornables. I no quedar-nos tan sols amb els de begudes, com en aquella època, sinó també utilitzar-los per les conserves. L’ideal seria que tots els envasos de productes que no es poden vendre a doll (a granel) fossin retornables. Pels que sí es poden vendre a doll utilitzar envasos reutilitzables, i com a últim recurs tenim els envasos o embalatges compostables. Tot el que surti d’aquests tres tipus d’envasos i embalatges no podem considerar-ho sostenible.

Com a quart criteri podríem considerar el fet que el producte alimentari mereixi l’etiqueta ecològica en referència a les llavors, la terra, els adobs, o el control de plagues. Aquí és important fer referència a que el producte amb etiqueta ecològica com més distància recórrer entre el lloc d’origen i lloc de consum, resulta ser menys ecològic que un de proximitat sense etiqueta ecològica. Això és important perquè sovint parem molta atenció a que l’aliment porti etiqueta ecològica sense adonar-nos del viatge que ha hagut de fer fins arribar a les nostres mans.

Per últim tenim si l’etiqueta de l’aliment o els cartells que l’anuncien estan escrits en la llengua de proximitat, en el nostre cas el català. El fet que el terme cultura vingui de cultivar la terra fa que encara prengui més rellevància la utilització de la llengua de proximitat. I tenir ben present que arrelar-nos al territori ens proporciona qualitat de vida, i que les arrels ens les podem emportar amb nosaltres allà on anem, i fixar arrels noves parlant la llengua de la gent del territori on ens establim. Pel que les etiquetes o cartells d’un producte sostenible haurien d’estar en la llengua de proximitat.

I encara un criteri més que no fa referència als aliments en sí sinó a la manera com el comprem: anem a comprar a peu, en cotxe o ens ho porten a casa? Anar a peu és la manera més sostenible de comprar aliments, ara bé, això implica que hem de recuperar el comerç de proximitat. Per fer-ho calen aliances entre productors, ciutadania i administracions públiques sota el principi de la sostenibilitat econòmica, social i ambiental: menys costos de desplaçament d’aliments i persones, més qualitat de vida laboral i veïnal, i menys impactes ambientals que afecten a la salut dels ecosistemes i de les persones.

Conclusions

Podem observar com la proximitat és un criteri transversal a tots els altres. Així, per comprar aliments sostenibles, hem de tenir en compte la proximitat geogràfica entre producció i consum, i entre residència i treball, proximitat organitzacional entre persones treballadores i la seva capacitat de participar en les decisions que afecten a les pròpies condicions laborals, proximitat per reduir al mínim envasos i embalatges, aliments ecològics de proximitat, llengua de proximitat i comerç de proximitat als domicilis del barri de residència.

Aplicant al cas de l’alimentació la diversitat de la que ens parla l’Eudald Carbonell[4], cada mercat local hauria d’oferir principalment productes de proximitat per tal que cadascun sigui divers oferint els fruits del territori del seu entorn més proper. Així recuperarem la diversitat del planeta (planetització) que la globalització s’ha encarregat d’uniformitzar fent que a mercats de tot el món trobem els mateixos productes.

En conclusió, productors, comerços, consumidors i administracions públiques haurien de ser conscients de quins són els aspectes que determinen la sostenibilitat, i prendre les decisions de compra en base a aquests criteris, especialment el de proximitat. Això significa que en lloc d’esperar que els astres de l’univers s’alineïn, els astres de la Terra ens hem d’alinear entorn a les polítiques públiques i privades de sostenibilitat.

[1] Max-Neef, Manfred A. (1998). Desarrollo a escala humana: conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones. Barcelona, Icaria Editorial.

[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.

[3] L’Observatori de qualitat de vida Citizens Q es basa en la tesi doctoral de la Montserrat Llobet i Abizanda “¿Qué es la Responsabilidad Social de las Organizaciones? ¿Cómo se mide?”, publicada per Dictus Publishing el 2014.

[4] Eudald Carbonell a la seva ponència a la “Jornada Covid-19: socialitzem coneixement” ens explica que la diversitat és la clau per superar els problemes econòmics, socials i ambientals de la globalització  https://www.youtube.com/watch?v=-9eC5x-nH7c.