La contribució de les empreses a l'envelliment actiu

21 de juny de 2023 / Montserrat Llobet

Entrevista de la UOC a la Montserrat Llobet: https://blogs.uoc.edu/economia-empresa/ca/entrevista-montserrat-llobet-sobre-empreses-i-envelliment-actiu/

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2050 Espanya serà el país més envellit del món. Què fa el món empresarial per contribuir a l’envelliment actiu de la gent gran de l’Estat espanyol?

La recerca sobre les necessitats humanes bàsiques i els satisfactors sinèrgics per optimitzar la qualitat de vida¹ conclou que l’envelliment actiu depèn bàsicament de quatre aspectes, als quals el món empresarial i el conjunt de la societat haurien de contribuir. Tenint en compte els quatre aspectes següents, podem analitzar si les empreses que ofereixen serveis adreçats a la gent gran contribueixen a un envelliment actiu:

1. Autonomia crítica. Capacitat d’intercanviar punts de vista, de manera voluntària i no forçada, amb les persones de l’entorn, ja sigui amb els convivents, amb la família amb la qual no conviuen, amb persones que els ofereixen atenció al domicili, amb les amistats, amb el veïnat, amb comerços o amb centres socials.
2. Benestar. Autonomia per portar a terme les activitats d’higiene personal i domèstiques; per fer els tràmits necessaris per als subministraments de casa seva; en les compres i en l’atenció mèdica o terapèutica, i per fer activitats de lleure. Capacitat econòmica per suplir l’autonomia o la simple realització de totes aquestes activitats que li proporcionen benestar físic i emocional.
3. Ciutadania activa. Participació en algun projecte social o ambiental en què la persona gran se senti realitzada i identificada.
4. Interacció social de proximitat. Desplaçament preferentment a peu o en transport, a una distància com més curta millor valorada en temps, per satisfer la necessitat humana bàsica d’autonomia crítica² en les activitats quotidianes.

Tenint en compte les xifres de l’OMS, les empreses privades i els organismes públics arriben tard a aquests canvis demogràfics?

El problema no és que arribin tard, sinó que no arriben, perquè el model de la societat de consum considera que les persones grans són una càrrega. Amb aquesta premissa, és molt difícil apostar per l’envelliment actiu. Aquesta manera tan desitjable d’envellir implica valorar els coneixements i les capacitats afectives de les persones grans i posar-les al centre de les relacions socials, ben al contrari del que significa ser una càrrega. 

La qualitat de vida necessita relacions socials basades en valors com la proximitat, el respecte, la confiança, l’afecte o l’ajuda mútua. Aquests valors s’han de coure a foc lent, com els guisats de l’àvia, mentre que la societat de consum es mou per la immediatesa: no hi ha temps per a la reflexió crítica i el diàleg obert ni amb la gent gran ni amb els companys de feina o amb els infants. 

A més, la societat de consum està cada cop més jerarquitzada i les persones que estan al capdavant de les organitzacions privades i públiques no tenen en compte les que estan per sota. Llavors, si no es té en compte el que pot aportar la gent en edat laboral, com s’han de valorar les aportacions de persones que es consideren una càrrega per a la societat?

Què més es podria fer?

Totes les organitzacions —ja siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives— s’haurien de centrar en les accions per millorar els quatre aspectes bàsics de la qualitat de vida de la gent gran. No solament perquè ens en compadim o pensem que és responsabilitat nostra: ho hem de fer perquè les persones som éssers que necessitem viure en comunitat i afrontar, dins aquesta comunitat, tots els aspectes de la vida de manera diversa. Com recorda Eudald Carbonell³ en el seu últim llibre, El futur de la humanitat, no podem millorar la qualitat de vida de ningú si deixem enrere un sol membre de la comunitat, i molt menys un col·lectiu, com seria el cas que ens ocupa. És probable que pensem que això és una utopia, però Frédéric Laloux⁴, en el llibre Reinventar las organizaciones, ens mostra que hi ha moltes organitzacions d’arreu del món i de tota mena que ho han aconseguit.

Cal destacar, per exemple, el cas de les 7.000 infermeres de barri de l’empresa Buurtzorg (Holanda) que ofereixen atenció mèdica a domicili treballant braç a braç amb metges de capçalera i amb el sistema hospitalari. S’organitzen en equips de deu o dotze infermeres que estableixen relacions a llarg termini amb els pacients i col·laboren amb el veïnat i les entitats del barri per poder oferir un servei que contribueix a la qualitat de vida dels pacients i sinèrgicament del seu entorn. Tot això, sense incrementar costos: al contrari, les infermeres de Buurtzorg dediquen un 40 % menys d’hores de cures per pacient que altres organitzacions d’atenció mèdica, senzillament perquè els pacients es curen abans.

Quin impacte tenen en la qualitat de vida d’aquest col·lectiu les mesures que ja s’apliquen?

"Les mesures que s’apliquen actualment tenen poc impacte, o fins i tot poden tenir un impacte negatiu quan es concep la gent gran únicament com un segment de mercat al qual s’han de vendre béns o serveis de manera directa o indirecta."

La inclusió de persones de més de cinquanta anys a les empreses hauria de ser una qüestió de responsabilitat social corporativa?

Sí. I no solament ho hauria de ser, sinó que ho és, perquè la responsabilitat social hi és encara que no s’exerceixi a través de programes corporatius. A més, no hauria de ser només per a les persones de més de cinquanta anys fins a la jubilació, sinó també per a la gent de totes les edats.

En el cas de la gent gran, si se’ls oferís la possibilitat de col·laborar voluntàriament amb els companys que encara treballen a l’empresa o en altres empreses del sector, aportant experiència, coneixements, percepcions, vivències, etc., les empreses en sortirien beneficiades, ja que incorporarien una visió que ja no està compromesa amb les responsabilitats laborals. Una visió des de la distància de la jubilació, que permet més amplitud i més claredat per resoldre problemes i plantejar nous horitzons.

No obstant això, estem lluny d’aquesta inclusió laboral? Quina és la realitat de les empreses del país?

En general, les organitzacions incorporen persones joves, i això té sentit per aconseguir un relleu generacional davant les jubilacions. Amb tot, sovint es busquen persones joves per altres raons, com ara el fet que encara no tinguin una família per sostenir i, per tant, no tinguin tantes exigències econòmiques; el fet que s’adaptin més fàcilment a les polítiques de l’empresa, o el fet que treballin amb més rapidesa o dominin més les TIC. La majoria d’empreses estan orientades a obtenir el màxim benefici a curt termini, de manera que la immediatesa de les persones joves s’adapta bé a aquest objectiu.

Els problemes sorgeixen quan les empreses han de contribuir a l’abast dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Perquè això implica compromisos socials i ambientals a llarg termini. Aquest fet és incompatible amb els objectius a curt termini, que generen externalitats com la precarietat laboral, la contaminació o, en el cas dels serveis per a la gent gran, un sistema d’atenció totalment assistencial que dona lloc a un envelliment passiu.

Les empreses faciliten la flexibilitat laboral per als treballadors que han de tenir cura de familiars d’edat avançada?

En general, es considera que els treballadors amb familiars dependents poden ser una càrrega, no solament per a si mateixes, sinó també per a les empreses on treballen  les persones que n’han de tenir cura. Per això, no ens ha d’estranyar que les companyies siguin reticents a facilitar la flexibilitat laboral per atendre gent gran, infants o qualsevol altre familiar amb algun grau de dependència. Això és així perquè les empreses no estan integrades en la societat, des del punt de vista de la contribució de manera òptima al desenvolupament de les funcions socials bàsiques: residència, feina i consum⁵.

La banca és un dels sectors que té menys en compte la gent gran? Cada cop redueix més el nombre de sucursals i se centra en la implementació de la banca digital.

És difícil establir quin sector té menys en compte la gent gran, perquè, com hem vist, és la societat sencera la que està organitzada sobre la base de la maximització dels beneficis i no de la qualitat de vida. La banca digital és una conseqüència de la reducció de costos en oficines bancàries i, fins i tot, de caixers automàtics. Perquè el cost del personal, dels locals, dels dispositius informàtics i de la gestió dels diners en metàl·lic és molt alt. D’altra banda, les facilitats de la banca digital són inqüestionables, de manera que es tractaria de trobar un equilibri. Amb tot, el sector bancari, com la majoria de sectors, està totalment desequilibrat a causa de la ferotge competitivitat a la qual ens ha portat la concentració dels mercats.

Parlem del model residencial per a la gent gran al nostre país. El Govern i les comunitats autònomes van acordar un nou model de residències, després de l’impacte de la pandèmia en aquests centres. Aquests canvis ja es poden observar? O són canvis que encara no han arribat?

La limitació del nombre de 120 places per centre, la reducció a 15 persones de les unitats de convivència, la millora de les condicions laborals amb més contractes fixos o l’augment de l’exigència de les titulacions, per exemple, són mesures desitjables. Amb tot, no resolen la satisfacció sinèrgica de necessitats bàsiques de les persones grans per poder optimitzar la seva qualitat de vida. En la construcció de residències, principalment s’ha tingut en compte el baix cost del sòl i la bona imatge dels espais. En canvi, no s’ha tingut en compte la proximitat a l’antic lloc de residència de les persones grans, al barri i les seves botigues, ni la distància amb una xarxa social possiblement creada al llarg de tota una vida.

Les empreses, ja siguin públiques o privades, tenen la responsabilitat de contribuir a la qualitat de vida de totes les seves parts interessades. En el cas de les que ofereixen productes o presten serveis a la gent gran, cal que contribueixin a que el seu envelliment sigui sempre actiu gràcies a la interacció social amb el seu entorn. Com aconseguir-ho i mesurar-ho?

Les empreses que presten serveis a la gent gran han d’obtenir bons resultats en els indicadors d’estabilitat laboral gràcies al compromís amb les persones treballadores, igualtat d’oportunitats de gènere, diversitat funcional i exclusió, minimitzar-ne l’empremta ecològica i social, promoure una ciutadania activa, participar en xarxes d’entitats i oferir béns i serveis per a un envelliment actiu. Tots aquests indicadors, desenvolupats amb metodologia científica a partir d’identificar les necessitats humanes bàsiques i com satisfer-les per optimitzar la qualitat de vida, recullen informació sobre els diferents aspectes fonamentals de la interacció social entre la gent gran i el seu entorn per a un envelliment actiu.

1. Llobet Abizanda, Montse (2014). ¿Qué es la responsabilidad social de las organizaciones? ¿Cómo se mide? Dictus Publishing.

 2. Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid, Icaria / FUHEM. Exposen en aquest llibre que l’autonomia crítica és una de les dues necessitats humanes bàsiques que tenim totes les persones.

 3. Carbonell, Eudald. Arqueòleg i codirector del Projecte Atapuerca fins al 2022 exposa al seu darrer llibre, un decàleg per a un millor futur de la humanitat, que ja va avançar en la seva ponència a la “Jornada Covid-19: socialicemos conocimiento” on explica que la diversitat és la clau per superar els problemes econòmics, socials i ambientals de la globalització.

 4. Laloux, Frederic (2015). Reinventar las organizaciones. Barcelona, Arpa.

5. Llobet Abizanda, Montserrat. ¿Qué es la Responsabilidad Social de las Organizaciones? ¿Cómo se mide? Dictus Publishing. A la tesi doctoral s’expliquen les tres funcions socials bàsiques de Julio Alguacil.