Fem possible l'impossible: un tèxtil sostenible

16 de setembre de 2022 / Montserrat Llobet

L’altre dia estava repartint entre els petits comerços de la ciutat, els flyers dels tallers sobre tèxtil i alimentació per aprendre viure bé sense fer malbé, i una botiguera que les ha viscut de tots colors en la distribució de roba de vestir infantil, em deia que: “És ben difícil per no dir impossible aconseguir que el tèxtil sigui sostenible”, perquè la informació de les etiquetes pot ser enganyosa.

Per exemple, una peça de roba dissenyada aquí pot haver estat produïda a qualsevol lloc del món on els sous i les condicions de treball són de misèria. Per altra banda, hi ha un reconeixement oficial de l’ONU que el sector tèxtil és el segon del món més contaminant[1], i així com en els paquets de tabac se’ns recorda que fumar mata, a les etiquetes dels productes tèxtils no hi ha cap advertiment que estem matant els ecosistemes de la Terra on vivim i els seus habitants.

Impossible o no, el que sí que podem fer és avaluar la sostenibilitat de les peces de roba de manera senzilla i pràctica. I un cop som conscients de què és sostenible i què no ho és, ja no podem tancar els ulls davant d’aquesta realitat. I quan es doni l’ocasió, potser trobarem més bonica aquella peça de roba que té un preu raonable, perquè compleix amb alguns dels criteris socials i/o ambientals que ens han de portar a un consum més sostenible. Gaia, la nostra Gran Mare Terra[2] ens recorda que, pel nostre bé, no podem continuar així.

Criteris a tenir en compte:

Els Indicadors de qualitat de vida CitizensQ[3] ofereixen un mètode de càlcul en base a satisfactors sinèrgics[4] que abasten de manera transversal diversos criteris, i així amb uns pocs indicadors de càlcul senzill però efectiu podem avaluar la sostenibilitat d’una peça de roba de manera àgil i completa.

Com en el cas dels aliments[5], el primer criteri és la PROXIMITAT encara que, en part, per raons diferents perquè els productes tèxtils es poden reutilitzar, en canvi els alimentaris no. Llavors, així com la roba nova sol ser produïda en països llunyans, la de segona mà passa a considerar-se de proximitat, atès que observem el tèxtil des dels països occidentals, que en són els principals compradors.

Ara bé, sovint la roba de segona mà torna als països productors quan als occidentals es considera un residu que es volen treure de sobre. Llavors, si tenim en compte que les diferents parts del procés productiu del tèxtil poden haver tingut lloc en països diferents, per la cerca de matèries primeres i mà d’obra barata, resulta que les peces de roba han fet un llarg recorregut ja abans de posar-se a la venda.

Amb l’objectiu de reduir els costos materials i laborals al mínim possible, el sistema tèxtil cobreix actualment grans distàncies, i en conseqüència emissions de CO2, per incorporar les matèries primeres al procés de producció, passar per totes les fases deslocalitzades del procés, i llavors la venda i la gestió del residu, pel que la proximitat és un criteri de molt pes a l’hora d’avaluar un producte tèxtil, i això també queda reflectit en el pes del següent criteri.

LA ROBA DE SEGONA MÀ és un criteri en sí perquè permet donar una segona vida a una peça, evitant fabricar-ne una de nova. Això ens permet estalvis de diferents tipus:

• Estalvi econòmic per la persona compradora: ja que el preu sol ser molt més assequible. Sense comptar els casos aïllats de peces amb un valor artístic que impliqui un preu més alt.
• Estalvi ambiental del consum de matèries primeres i aigua: es calcula que per produir uns texans es poden necessitar més de 10.000 litres d’aigua. Sobre aquesta xifra no hi ha acord, però sí en que és un consum molt elevat i totalment insostenible, marcat pel ritme de la fast fashion o moda d’usar i llençar.
• Estalvi en la gestió de residus: la fast fashion està pensada per a que la peça de roba sigui el més barata possible, la qual cosa comporta una baixa qualitat que no és un problema per aquest model de producció, al contrari, és igual si s’espatlla, la idea és substituir-la ben aviat per una de nova. Així el consumisme fa entrar el sistema en una espiral, des de la producció fins al residu, que incentiva nova producció contaminant. I no sembla que la ciutadania siguem massa conscients de tot plegat perquè, en general, si el primer criteri és que la roba ens agradi, el segon criteri és el preu. Tot i que també és cert que per la força de les grans empreses de la indústria tèxtil, la gran oferta que ofereixen, qüestions culturals i la baixa qualitat de les peces, fa que la ciutadania trobi poca oferta de roba de segona mà.
• Estalvi de treball precari: la fast fashion cerca països on els sous i les condicions laborals en general són de tal precarietat que condemnen a les famílies a la pobresa, no solament econòmica sinó també moral, perquè no poden participar de les decisions que pren l’empresa on treballen. El més greu és quan aquesta posa en risc la salut o la vida de les persones treballadores: són ben coneguts els incendis a fàbriques de Bangladesh. Un aspecte menys greu, però no menys important, és la llargada de les jornades que impedeixen conciliar la vida laboral amb la vida personal, familiar, d’amistats i comunitària. Per últim, cal tenir en compte que en la gestió i la venda de la roba de segona mà també hi ha molta precarietat laboral, ara bé, això pot canviar a mesura que es fabriquin peces de roba de més qualitat que es puguin vendre a un preu més alt de segona mà i que la consciència ciutadana incrementi.

El tercer criteri seria utilitzar FIL RECICLAT extret de roba vella per a produir roba nova, amb el gran avantatge d’aprofitar recursos materials ja disponibles. Provablement el fil reciclat doni continuïtat a la fast fashion amb l’argument que introdueix la sostenibilitat al sector. Però els grans beneficis que genera provenen del consum compulsiu dels nous dissenys que es presenten cada mes o inclús cada setmana, pel que d’entrada no sembla que pugui interessar apostar per una producció de més qualitat que faciliti la seva venda com a roba de segona mà.

La tendència de la fast fashion no és la de valoritzar els fils i els teixits per allargar la seva vida tant com es pugui, sinó donar continuïtat a la política d’usar i llençar, de tal manera que si els residus es poden aprofitar perfecte, i sinó mala sort. És una economia circular mal entesa[6], perquè quan hi ha residus que ja no es poden incorporar al cercle o que per incorporar-los és necessària tanta energia i barrejar-los amb nova matèria primera, és molt més sostenible produir roba de més qualitat i allargar-li la vida al màxim.

Altre tipus de reutilització sostenible de materials és fabricar noves peces fetes amb RETALLS DE ROBA DE SEGONA MÀ, i menys corrent avui en dia però amb potencial a futur és la REPARACIÓ de les nostres peces de roba preferides, com poden ser els texans. Llavors tenim teixits fets amb altres materials reciclats com ampolles de plàstic. En aquest cas el nivell de sostenibilitat baixa perquè el procés de transformació per poder utilitzar aquests materials pot consumir molta energia i generar residus, però en principi sempre serà millor que fer ús de noves matèries primeres.

El quart criteri és el TREBALL DIGNE en la producció i en la distribució. En el cas de la roba de segona mà solament tenim en compte el treball digne en la distribució, atès que la peça ja es va produir i vendre en el seu moment, pel que es tracta de donar-li una segona vida. De tota manera, i encara que el treball digne tant en la producció com en la distribució implica tenir en compte principalment els aspectes de l’estabilitat laboral i la conciliació, de cadascun en triem exemples únicament de la producció perquè en aquesta les condicions laborals són molt més penoses que a la distribució:

• El primer aspecte és l’estabilitat laboral, que ve donada pel compromís de l’organització amb les persones que hi treballen. El compromís més elevat és el que té l’empresa amb les persones treballadores que en són sòcies/propietàries, les quals poden participar en les decisions estratègiques sobre quins tèxtils produir o distribuir, i en les decisions operatives del dia a dia sobre com produir-los i distribuir-los. Per exemple, una persona propietària i alhora treballadora d’una fàbrica tèxtil o d’una empresa distribuïdora, no planificaria una durada de la jornada laboral que li impedís atendre’s a si mateixa i a la seva família, ni tampoc descuidaria els processos o les instal·lacions posant en risc la seva salut o la seva pròpia vida.
• El segon aspecte del treball digne és la conciliació entre la vida laboral i la vida personal, familiar, d’amistats i veïnal, donada per la distància entre el lloc de residència i el lloc on es desenvolupa el treball, atès que com més llarg és el trajecte més difícil resulta tenir temps lliure per nosaltres i pels altres, a part que les emissions són més altes. Per exemple, una persona propietària i alhora treballadora d’una fàbrica tèxtil o d’una empresa distribuïdora, no escolliria una localització del seu habitatge respecte de la fàbrica, que l’obligués a cobrir diàriament una distància que li impedís conciliar la seva feina amb la cura de la seva persona, la seva família i/o les seves amistats.

El cinquè criteri és que la peça de roba mereixi l’ETIQUETA ECOLÒGICA pel fet d’estar feta d’un teixit natural i/o que per produir-la s’hagin utilitzat el mínim de químics. Cal dir que comprar roba feta amb fibres naturals no implica automàticament que aquesta sigui compostable, atès que per treballar aquestes fibres habitualment es fan servir productes químics. Per tant, quan esdevingui residu s’haurà de gestionar abans de tornar-la a la natura.

El sisè criteri fa referència a si l’etiqueta del producte tèxtil o els cartells que l’anuncien estan escrits en la LLENGUA DE PROXIMITAT, en el nostre cas el català. Així com la roba forma part de l’expressió no verbal de les cultures, la llengua és l’expressió verbal de la gent arrelada al territori. Que a les etiquetes del productes que es venen a cada territori s’utilitzi la llengua pròpia, permet conservar la diversitat[7] cultural al planeta i, per tant, la seva sostenibilitat social estretament vinculada a la sostenibilitat ambiental, perquè la roba té els seus orígens en les fibres naturals i les cultures sostenibles són aquelles que han après a estimar els fruits del seu territori. Com diuen als Andes “la Pacha Mama”.

Per últim, el darrer criteri fa referència a la manera com comprem: anem a comprar a peu, en cotxe o ens ho porten a casa? Anar a peu és la manera més sostenible de comprar roba, no solament des del punt de vista ambiental, també des del punt de vista social. Comprant a les botigues properes a casa nostra donem vida al barri, és més fàcil conèixer el veïnat i establir-hi relacions de confiança i participar de la vida comunitària per millorar conjuntament aspectes com la pacificació del trànsit, els serveis que el barri necessita, organitzar festes per esbargir-nos col·lectivament de la feina del dia a dia, etc. Quan les relacions de confiança porten a l’ajuda mútua és un regal que no té preu: companyia, protecció, comprensió, afecte, oci, creació, identitat, llibertat...

Conclusions:

Hem vist que la proximitat és el criteri transversal a tots els altres criteris perquè les distàncies deixen una gran petjada ecològica i social. L’aposta per la roba de segona mà, el fil reciclat, la reparació de les peces de roba, el treball digne en la producció i la distribució, les etiquetes ecològiques, l’ús de la llengua pròpia del territori i un comerç de proximitat per poder anar a comprar a peu, requereix d’una reflexió profunda sobre el funcionament del nostre sistema que ens porti a innovar solucions per fer possible l’impossible: un tèxtil sostenible.

Certament és difícil que les parts interessades col·laborin per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) relacionats, que en el cas del tèxtil són tots, però especialment el de les aliances que calen entre dissenyadors, productors, ciutadania i administracions públiques per innovar productes tèxtils sostenibles distribuïts també de manera sostenible.

[1] L’ONU llança una campanya arran de diversos estudis sobre la contaminació que genera la indústria de la moda: https://news.un.org/en/story/2019/03/1035161

[2] Preciós documental “Gaia, la Gran Mare” de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) per prendre consciència de com estem tractant casa nostra. https://www.youtube.com/watch?v=OL6U_1WmBbw

[3] Els Indicadors de qualitat de vida Citizens Q sorgeixen de la tesi doctoral de la Montserrat Llobet i Abizanda “¿Qué es la Responsabilidad Social de las Organizaciones? ¿Cómo se mide?”, publicada per Dictus Publishing el 2014.

[4] L’article titulat “Objectiu: millorar la qualitat de vida. Per què no ens en sortim?” ens explica què són els satisfactors sinèrgics. El podeu llegir en aquest enllaç: https://citizensq.social/millora-la-qualitat-de-vida-amb-satisfactors/

[5] Podeu llegir l’article “Compra sostenible d’aliments: esperem a que s’alineïn els astres?”   https://citizensq.social/compra-sostenible-aliments/.

[6] En  Joan Martínez Alier explicà a la seva conferència el 8 de juny de 2021 a l’IEC «L’economia no és circular; és entròpica. 50 anys de la publicació de Nicholas Georgescu-Roegen The entropy law and the economic process» que l’economia industrial no pot ser circular perquè necessita subministraments de nous materials i energia, atès que «l’energia es dissipa i només un 8 % dels materials es recicla». https://www.iec.cat/activitats/butlleti/detall.asp?id_noticies=3085&numero=258

[7] Eudald Carbonell a la seva ponència a la “Jornada Covid-19: socialitzem coneixement” ens explica que la diversitat és la clau per superar els problemes econòmics, socials i ambientals de la globalització  https://www.youtube.com/watch?v=-9eC5x-nH7c. La globalització fa que les botigues més visitades a les capitals dels països d’arreu del món hi trobem exactament la mateixa roba, i això va en contra de la diversitat.