La periodista americana Naomi Wolf ens explica al seu llibre “Vagina” com aquesta part que defineix a les dones i que conforma el seu tresor, ha estat utilitzat en la seva contra com a instrument de domini de la seva voluntat, massa sovint reduint els espais propis de presa de decisions a la mínima expressió.
La naturalesa de les dones, basada en l’entramat de terminacions nervioses de la pelvis connectada al cervell per fer possible la gestació i la criança, va molt més enllà de la reproducció. Constitueix la seva font de creativitat, de coneixement i de voluntat de compartir amb la resta de la humanitat, tot allò que crea i tot aquell saber que no vol acumular perquè se sent cridada a oferir al seu entorn.
L’entorn competitiu fa que la generositat de les dones es converteixi en el seu punt dèbil: el petit gran tresor de creativitat i coneixement esdevé perillós perquè no es pot controlar i cal neutralitzar-lo, que no interfereixi en els interessos econòmics i de poder de les organitzacions, ja siguin empreses, centres de formació, administracions públiques o entitats no lucratives.
Encara que tinguem la impressió que el món sempre ha estat competitiu no és pas així. Naomi Wolf ens explica que a la prehistòria la vagina era sagrada, i que va ser amb les primeres ciutats-estat gregues que la dona va començar a tenir un estatus subordinat que arriba fins als nostres dies.
Fa tan sols 50 anys que els anuncis de televisió atribuïen a la dona la tasca de mantenir viva la foguera sexual d’una relació. És il·lustratiu el biaix de gènere d’un anunci on una dona amb l’estereotip atractiu del moment i veu sensual deia “Soberano es cosa de hombres”, acompanyada d’una imatge de l’exèrcit i tocant una guitarra en clara referència a les relacions heterosexuals.
Wolf ens diu que els practicants del tantra pensen que aquest model funciona justament al revés: és l’home el que ha de procurar que la foguera no s’apagui, i que es tracta d’un procés desenvolupat al llarg del dia cap a la dona, mirant-la als ulls abans d’acomiadar-se d’ella al matí, implicant-se en les tasques de la llar per disminuir el nivell d’estrès associat a aquestes tasques, i que així ella tingui ganes de relacions per gaudir-les plegats en les millors condicions.
El 8 de març és reivindicatiu perquè les estadístiques ens diuen el contrari. No tan sols perquè les dones dediquen a les tasques de la llar 800 hores l’any més que els homes, sinó perquè ocupen poc més del 30% dels càrrecs directius, i d’aquestes el 50% tenen caps i no tenen persones subordinades, a més que l’escletxa salarial passa del 30% en alguns sectors d’activitat.
Malgrat hi ha un objectiu de desenvolupament sostenible (ODS 5) que ens posa al davant el repte de la Igualtat de gènere, essent dones la meitat de la ciutadania tots els ODS tenen el seu aspecte de gènere. En són exemple els quatre primers ODS, atès que les estadístiques també mostren que la pobresa, la fam, la falta de salut i la falta l’educació tenen cara de dona.
Per poder assolir tots aquests reptes cal que dones i homes prenguem consciència de la nostra naturalesa humana, i que la competitivitat ens va en contra. En aquesta tasca els Indicadors de Qualitat de Vida ens poden ajudar. Especialment l’Indicador d’Estabilitat Laboral que mesura el grau de compromís de l’organització amb el treball autogestionat, i l’Indicador de Gènere que mesura l’aposta que fan les organitzacions per a que les dones ocupin càrrecs directius.
Conèixer el propi cos des de la perspectiva de la relació entre cos físic i cos mental, és fonamental per comprendre la necessitat de disposar d’espais propis. Recordant aquell acudit de l’Eugenio sobre les ovelles blanques i les negres, els homes necessiten espais propis… i les dones també.
