Les solucions als reptes socials i ambientals que tenim són sostenibles si contribueixen a la nostra qualitat de vida. Això és, si ens proporcionen estabilitat laboral, igualtat d’oportunitats, proximitat gràcies al mínim de desplaçaments, ens permeten reflexionar críticament per prendre les nostres millors decisions, i ens faciliten la col·laboració amb el nostre entorn familiar, professional i comunitari.
L’estrès forma part de la nostra vida quotidiana i quan ens genera angoixa va en detriment de la nostra qualitat de vida. Les persones, com a éssers socials que som, necessitem relacionar-nos amb el nostre entorn familiar, d’amistats, a la feina i al barri, malgrat els barris hagin esdevingut espais amb ben poca vida social, el que anomenem barris dormitori.
Quan les relacions socials no són satisfactòries l’estrès se’ns dispara i és natural que ens generi angoixa. El nostre cap sempre barrina com podem trobar el nostre lloc. Un lloc on ens sentim còmodes, tranquil·les. Quan ens angoixem se’ns pot fer més present el neguit existencial sobre el propòsit de la nostra vida.
Quan les persones ens trobem amb dificultats per trobar o complir amb el nostre propòsit de vida podem emmalaltir. De fet, l’OMS diu que el 90% de les malalties tenen un principi psicosomàtic, degut a la influència de la ment sobre el funcionament del cos i els sistemes que l’integren. Això seria equivalent a dir que l’estrès és la principal causa de tota mena de malalties.
Hi ha persones que expressen el seu malestar intern amb violència cap als altres, sovint sense ser-ne conscients, com sol passar amb els micromasclismes. D’altres vegades la violència es manifesta amb assetjament que pot anar escalant del pla verbal a les agressions físiques, i fins i tot arribar al pla bèl·lic, com malauradament podem veure en el panorama internacional passat i present.
Ni dissimular, ni vèncer, ni gestionar l’estrès: trobar la pau interior. És habitual que intentem dissimular els nivells alts d’estrès perquè no són ben vistos per la família, per l’entorn laboral, pel veïnat. De fet, la pròpia malaltia està mal vista, especialment la malaltia mental. Aquesta és habitual que desperti compassió, encara que també són malaltisses les obsessions dels genis mediàtics i, en canvi, generen admiració, un gran remei per l’autoestima. Com a societat, estaria bé explorar el geni que cadascú té dins seu.
Ens movem en un entorn competitiu i les persones hem d’estar sempre preparades per la batalla diària, especialment a la feina, per vèncer en els reptes del dia a dia. No podem mostrar debilitat per evitar perdre oportunitats d’ascens o de conservar la feina que ja tenim. És arriscat dedicar-se a feines vocacionals quan no és clar que puguin ser econòmicament rendibles. El cos és qui acaba manant, i si aquest no descobreix o no pot renunciar al propòsit de vida emmalaltim, sense poder dissimular, i podem acabar essent dependents. Per tant no es tracta de vèncer l’estrès, sinó d’escoltar el que el nostre cos ens diu.
Està de moda parlar de gestionar les situacions. Com si contractant, comprant, venent, organitzant, decidint, transportant… trobéssim solucions. Cerquem estratègies per evadir-nos del que ens fa mal, del que és dolorós. I ens pot funcionar prou bé fer esport, escoltar música, gaudir de la natura, veure sèries o pel·lícules, sortir a comprar, expressar-nos a través de les xarxes socials, aficionar-nos als videojocs, mantenir relacions sexuals…
El problema s’agreuja quan l’estratègia es converteix en addicció, especialment en el cas dels fàrmacs, el joc, l’alcohol, les drogues sintètiques o les vegetals. Sovint s’associa l’addicció a la cerca de plaer, però ens seria més útil associar-la a la cerca de pau interior per poder frenar l’angoixa quotidiana.
Hi ha estratègies de llarga tradició històrica com la sauna o les banyeres d’aigua ben calenta. Pensant en la sauna és fàcil que ens vinguin al cap aquelles pel·lícules de gàngsters, que ordien els seus crims en aquestes cambres plenes de vapor d’aigua, segurament per fer baixar la pressió de la sang alterada per les atrocitats comeses i la mala consciència.
Però tenim estratègies encara més antigues, com els banys àrabs o les termes. Segurament el preu d’aquestes activitats fa que actualment s’observin més com una activitat d’oci que de salut: teràpies que la majoria de la ciutadania no es pot permetre, i menys de manera quotidiana. La versió econòmica són les banyeres a casa. Ara bé, ens poden generar mala consciència ecològica, doncs des de les institucions encarregades de mitigar el canvi climàtic se’ns recomana no malgastar l’aigua omplint la banyera. En canvi, no ens fan cap recomanació per evitar invertir en fons d’inversió que financen guerres.
Moltes persones manifesten que les banyeres d’aigua ben calenta resulten ser una estratègia efectiva per la relaxació, la tranquil·litat, la creativitat i poder prendre decisions amb calma, connectant amb el nostre cos. Si ens parem a pensar, estar a la banyera pot ser una sensació com la de tornar al ventre de la mare, en el que sentíem la seva companyia i seguretat. De fet, moltes teràpies ens recomanen parlar amb el nostre nen o nena interior.
Potser és per això que en Ferran Juan, professor de Focusing per nens i joves, ens explica que els infants connecten molt fàcilment amb el seu cos i les sensacions que hi senten, i que a mesura que creixem ens anem desconnectant fins al punt que podem tenir grans dificultats per reconnectar-nos.
Encara hi ha una estratègia tant o més antiga. Es tracta de la meditació, de la que ara la neurociència està descobrint els seus grans beneficis per la salut: a més de reduir l’estrès millora la capacitat de dormir, redueix la pressió sanguínia i la tensió muscular, reforça el sistema immunològic, proporciona major concentració i una ment més feliç i relaxada, frena l’envelliment, millora la memòria, equilibra l’estabilitat emocional, enforteix la consciència personal i afavoreix l’estat d’ànim.
La meditació és una solució sostenible perquè l’únic recurs que necessita és el propi cos i que la persona es concentri a sentir la seva respiració, posant l’atenció en cadascuna de les parts del seu cos. A més, és una pràctica que es pot fer a casa en el moment que es necessiti, de manera que no cal desplaçar-se a cap centre terapèutic. Ara bé, a la cultura occidental a l’haver-se perdut la tradició de la meditació, l’aprenentatge d’aquesta tècnica té el cost econòmic d’assistir a les classes guiades per un instructor/a especialitzat.
Es triï l’estratègia que es triï, podem tenir sentiment de culpabilitat pel fet de no seguir recomanacions com fer esport, haver caigut en l’addicció o, fins i tot, tenir dificultats d’aprenentatge en l’art de la meditació. Hauríem d’esborrar els sentiments de culpa perquè, al cap i a la fi, cadascú fa el que pot amb la seva vida, i sigui quina sigui la situació no hem de perdre mai el respecte als altres.
Com a Doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social, en aquest article tinc l’atreviment de fer una recepta a l’Institut Català de la Salut (ICS) d’invertir en què personal sanitari i ciutadania aprenguem a meditar per millorar significativament la nostra qualitat de vida. Totes aquelles tècniques o teràpies que utilitzen com a base la meditació poden contribuir també a aquest objectiu, que no és altre que el d’evitar cronificar les malalties.