Al segle XXI continuem amb estratègies del segle passat: vagues, manifestacions, protestes, denúncies, manifestos, judicis i altres diverses maneres de lluitar. La lluita consisteix en bàndols que s’enfronten, encara que higi persones que no tenen clar de quin bàndol posar-se perquè no se senten a gust en cap d’ells.
En política, sobretot quan tens una edat que ja les has vist de tots colors, és habitual que no sàpigues a quin partit polític votar perquè tots t’han decebut. Pots haver participat en lluites, dedicant-hi més o menys temps i esforç. Els partits han acabat fent segons els seus interessos, obviant allò que és millor per la Qualitat de Vida de la ciutadania.
El 1990 omplíem els carrers amb un silenci sepulcral contra la primera Guerra del Golf. No vam impedir la guerra, però vam sentir la unió contra la barbàrie. Al cap de 10 anys havíem acceptat que el capitalisme havia vençut el comunisme, i vam acollir de manera natural el Tractat de Lisboa 2000 amb que la Unió Europea enterrava el socialisme real i feia la “preparació del pas a una economia competitiva, dinàmica y basada en el coneixement per aconseguir una societat de la informació per a tothom”.
La cimera de les Açores, el 16 de març de 2003 entre els presidents Bush, Blair i Aznar, va ratificar l’estratègia competitiva al món. El resultat ha estat la continuïtat de les guerres, no solament les bèl·liques, també les guerres comercials i les guerres polítiques amb les seves conseqüències: precarietat laboral, desigualtat d’oportunitats, impactes ecològics i socials, falta de pensament crític i predomini de grans organitzacions internacionals que han debilitat les xarxes d’entitats locals, amb activitats més testimonials que altra cosa.
No estem parlant solament d’armament. Estem parlant també de productes alimentaris, tèxtils, electrònica, maquinària… I serveis com les telecomunicacions, els informatius, l’educació, l’atenció domiciliària, la banca, la gestió de residus, l’energia… La competitivitat ha anat impregnant la societat sencera: empreses, administracions públiques, centres de formació i entitats no lucratives.
Les guerres comercials entre les empreses han portat a una gran concentració de tots els mercats en mans d’unes poques empreses, perdent-se la diversitat de les produccions locals i uniformitzant les ciutats de tot el món amb les mateixes cadenes de botigues i la seva oferta comercial. Els països, les ciutats i els municipis més petits, tots i totes van perdent la seva identitat.
Les guerres polítiques condicionen les polítiques públiques als interessos del color polític de cada mandat, i les administracions públiques es troben segrestades per aquesta competitivitat entre partits que estenen la seva disciplina al personal tècnic que presta els serveis públics. El resultat és una desconnexió entre serveis que no aconsegueixen acabar d’ajudar a la ciutadania, perquè “el cos de les persones és un tot, un conjunt, no pot viure ni estar separat”.
Els centres de formació i les entitats no lucratives, tant públiques com privades, és habitual que depenguin econòmicament de les empreses i/o de les administracions. Així voluntària o involuntàriament queden immerses en les guerres bèl·liques, comercials i polítiques. I les seves estratègies solen ser les competitives, que ja hem anomenat, característiques del segle XX: la lluita entre bàndols.
Els sindicats s’enfronten a les empreses i o als governs, les ONG de drets humans també a empreses i governs, les entitats culturals es manifesten amb les seves activitats d’oci per ajudar a les persones a sobreviure en la batalla del dia a dia.
Els Indicadors de Qualitat de Vida són una eina creada per mesurar la sostenibilitat de les organitzacions i dels productes de la societat de consum. El repte és com incorporar aquests Indicadors en la presa de decisions de qualsevol tipus d’organització, ja sigui empresa, administració pública, centre de formació o entitat no lucrativa.
Hi ha organitzacions de tot el món que amb la tècnica del Procés per Consells aconsegueixen que tots els seus membres col·laborin en lloc de competir. Per posar alguns exemples podem trobar entitats que presten productes i serveis d’atenció domiciliària, tomàquet en conserva, fabricants de vàlvules i col·lectors hidràulics, educació primària, consultora en tecnologies de la informació, producció i distribució d’energia, fundició pel sector de l’automòbil, hospitals de salut mental, producció de roba d’esport o una editorial multimèdia.
La tècnica consisteix en demanar consell sobre una possible solució a persones afectades o expertes en la matèria, de manera individual, per anar superant totes les objeccions que sorgeixin. Això permet a qualsevol organització aconseguir els seus propòsits, millores significatives en la productivitat, fer estalvis econòmics i, una plantilla més motivada gràcies a l’assoliment d’una major Qualitat de Vida.
La combinació de la tècnica del Procés per Consells i la metodologia dels Indicadors de Qualitat de Vida és l’estratègia que necessitem en aquest segle XXI per abandonar la competitivitat del segle XX, i començar a identificar oportunitats de negoci sostenibles que contribueixin als 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) definits per Nacions Unides, i promoguts per la Unió Europea en les seves noves directives cap a una economia social de mercat.