Diners per tenir el que no es paga amb diners

6 de març de 2022 / Montserrat Llobet

El dia 8 de març de 2019, DIA DE LA DONA, vaig escriure aquest article i el vaig penjar a la web Oqualitat – Organitzacions i qualitat de vida que en el 2021 vaig tancar. Aquest mes de març de 2022 vull recordar i compartir les paraules d’aquell dia, perquè la guerra a Ucraïna i la lluita contra la Covid han posat en evidència que els moviments socials, ecologistes, de medicina integrativa i de sobiranies de tota mena s’estan unint, amb els seus estira-i-arronses, en la lluita contra una societat de consum desbocat de tota mena de productes (medicaments, energia fòssil i nuclear, tèxtils low cost, aliments malbaratats, envasos i embalatges...) que ens porta problemes de salut física amb morts als hospitals i al camp de batalla, de salut mental amb l’increment de les depressions i demés trastorns, i tants altres problemes socials i ambientals. L’article deia així:  

Em sento estranya i una mica angoixada. Si la meva feina consisteix a treballar per la Qualitat de Vida Ciutadana, té sentit que faci vaga? Hauria de ser un dia per treballar al màxim pels drets de les dones, sabent que és el mateix que treballar pels drets dels infants, de la gent gran i de la societat sencera.

En Julio Alguacil[1], professor de sociologia especialista en Qualitat de Vida, ja ens va dir fa anys que en aquest segle XXI els moviments socials (feminista, pacifista, ecologista, obrer, LGTBI, renda bàsica, drets humans...) s’unirien per lluitar conjuntament. Després de les manifestacions a favor de les persones refugiades, pel dret a decidir, per la llibertat d’expressió, pels drets de les dones, i tenint en compte que el divendres dia 15 de març hi ha una convocatòria a favor del clima, sembla que les seves prediccions es vagin complint. De fet, la societat de consum ens ha col·locat entre l’espasa i la paret, encara que fem veure que no ho veiem, i si sortim de la situació, serà prenent consciència i sumant esforços.

A la vida, el més important, no es paga amb diners: l’estimació, el respecte, el suport... Però i la llibertat? A la societat de consum sense diners no hi ha llibertat perquè sense diners no podem viure i, per tant, prendre decisions. Bàsicament, obtenim els diners a través del treball, però no tothom aconsegueix treball prou remunerat i, en conseqüència, independència econòmica per decidir amb llibertat sobre les tres funcions socials bàsiques: residència, treball i consum (Alguacil, 2000).

Ara bé, per tenir llibertat no n’hi ha prou amb els diners. Decidim amb llibertat quan primer hem pogut intercanviar punts de vista amb altres persones, en peu d’igualtat, per prendre les nostres millors decisions individuals i col·lectives (fraternitat), assumint les conseqüències que aquestes tinguin. Aquest intercanvi de punts de vista és el que anomenem autonomia crítica[2] i, encara que tinguem un treball prou remunerat, la llibertat queda limitada per dues qüestions: per una banda, un sistema on les tres funcions socials bàsiques estan massa distanciades en el territori per facilitar l’autonomia crítica o l’intercanvi de punts de vista, i per l’altra, una manca d’espais de diàleg obert[3] en els llocs de residència, treball i consum.

Pel que fa a les distàncies, l’impacte econòmic, ambiental i social dels desplaçaments quotidians per anar a treballar i consumir és massa gran. Dediquem una part important dels nostres ingressos al transport fins al nostre centre de treball i fins als llocs de consum. Les vies de comunicació trinxen el territori i la contaminació perjudica la nostra salut i la del medi natural. L’aventura quotidiana residència – treball – consum és simple i complicada: quan tornem de la feina normalment no ens queda esma per anar a les reunions de l’associació veïnal, de l’AMPA... Malgrat que el teixit associatiu és ben viu, tenim una mínima interacció social amb el veïnat del nostre barri.

Pel que fa als espais de diàleg obert, n’hi ha ben pocs perquè el sistema individualitza la vida. Així podem observar que les comunitats veïnals normalment no disposen d’espais comuns i sovint no coneixem qui viu a la porta del davant. Residim en barris dormitori, absents de vida social perquè el petit comerç pràcticament ha desaparegut, i el veïnat ben just se saluda pel carrer. Ben segur tenim les mateixes preocupacions, però no les compartim i, per tant, no ens ajudem mútuament per trobar-hi solucions. Com més jerarquitzats estan els centres de treball, menys possibilitats de diàleg obert per compartir preocupacions i acordar decisions que beneficiïn a totes les parts. Realitzem la major part del consum en cadenes de distribució també fortament jerarquitzades on no hi ha espai per al diàleg obert sobre el consum crític i, per tant, tenim un greu problema de manca de democràcia econòmica i d’impacte ambiental del consum.

En conclusió, un cop detectat que tenim el problema en la manca d’espais de diàleg obert, ja sabem què ens toca: les entitats no lucratives haurien d’empènyer les administracions públiques i les empreses perquè creïn aquests espais de diàleg obert. Proposo aquest ordre perquè els moviments socials formen entitats no lucratives, més o menys formals, que denuncien la vulneració de drets i fan possibles dinàmiques de baix a dalt que poden transformar la societat.

La dinàmica competitiva s’ha estès arreu del món i ha anat penetrant en totes les organitzacions, siguin empreses, administracions públiques o entitats no lucratives. És una dinàmica patriarcal perquè va de dalt a baix, i cerca el màxim benefici sense importar quins siguin els impactes socials i ambientals que genera: precarietat laboral, contaminació de tota mena, ciutadania passiva, frustració educacional i professional, pobresa, desigualtats salarials, alienació laboral, individualització, segregació, inhibició de les capacitats... En la competitivitat no hi ha un diàleg sincer, sinó una lluita de forces de la que en resulta una part guanyadora i la resta de parts perdedores.

El procés cap a la qualitat de dida de la ciutadania es basa en dinàmiques cooperatives. És a dir, dinàmiques en què les parts dialoguen, i gràcies a l’empatia, el respecte i l’ajuda mútua arriben a acords en què totes les parts hi surten guanyant. D’entre els cinc aspectes que Robert Axelrod[4] considera per estabilitzar la cooperació, es pot destacar la proximitat geogràfica, que facilita la creació d’espais de diàleg obert i redueix la contaminació, i també destacar ensenyar la reciprocitat, que promou l’ajuda mútua i evita l’explotació.

Fàcilment, podem deduir que les estratègies competitives són masculines i les cooperatives són femenines. Malgrat que homes i dones podem utilitzar estratègies competitives i cooperatives indistintament, les dones, pel fet de poder ser mares gestants i, en aquest sentit, haver de protegir la vida, han desenvolupat estratègies cooperatives, que són ecològiques perquè les persones formem part de la natura, malgrat que la societat industrial ens n’hagi volgut separar.

Podem observar com les estratègies femenines es contraposen a les masculines com el ying i el yang: la paciència davant de la impaciència, l’escolta activa davant la imposició del discurs, l’afecte davant l’agressivitat, l’acceptació davant la rebel·lió, la calma davant la rapidesa, la cura dels altres davant el treball per objectius econòmics o temporals, la generositat davant de l’egoisme, la comprensió davant del càstig, o el diàleg davant de la imposició.

Vinculem fàcilment les estratègies masculines als diners i les femenines a allò que no es paga amb diners. Tot apunta que el camí cap a la Qualitat de Vida Ciutadana està a garantir una renda bàsica que ens garanteixi la igualtat d’oportunitats en la societat de consum i que les estratègies femenines guanyin terreny per crear espais estables de diàleg obert.

[1] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.

[2] Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid,  Icaria / FUHEM.

[3] https://www.youtube.com/watch?v=4Xvp5vpwWf4 Diàleg obert aplicat al cas de les malalties mentals.

[4] Axelrod, Robert (1986). La evolución de la cooperación. El dilema del prisionero y la teoría de juegos. Madrid, Alianza Editorial.