Cooperació de proximitat

15 de juliol de 2021 / Montserrat Llobet

La sínia infernal (El Sobrino del Diablo)

Robert Axelrod (1986)[1], en el seu estudi sobre l’evolució de la cooperació, considera que la proximitat és una bona estratègia per estabilitzar la cooperació, perquè facilita que les persones tornin a coincidir en el temps, es tornin a trobar per establir relacions de confiança i continuar cooperant.

Segons Julio Alguacil (2000)[2], el problema rau en el fet que les societats industrials separen les funcions socials bàsiques de residència, treball i consum en espais territorials diferents: els polígons industrials i centres comercials o de negocis estan dissenyats pensant solament en el treball; els nous habitatges es construeixen en barris dormitori on el comerç és testimonial i, per tant, la vida social és ben pobra; i els centres comercials i d’oci (dins o fora dels nuclis urbans) aïllats dels espais de residència. Una organització social que converteix la dinàmica diària en un deambular per zones de pas on el rellotge marca el ritme dels horaris, i no queda espai per a la trobada, la reflexió, la deliberació veïnal sobre les qüestions comunitàries, i en definitiva per l’ajuda mútua o cooperació.

Es tracta d’un model d’organització que promou el desplaçament quotidià de persones fins al seu centre de treball amb vehicles perquè escurcen les distàncies pel que fa al temps de desplaçament, però que generen importants danys ambientals i en la salut de les persones, costos econòmics per les famílies i les administracions públiques encarregades de la construcció i manteniment de les vies de comunicació, i dificultats de conciliació de la vida laboral i familiar-personal a mesura que s’allarga la distància entre el lloc de residència i el centre de treball, a més de la desconnexió que genera entre les persones i el seu barri de residència, i que afecta directament a la cohesió social de la ciutadania (Llobet, 2014[3]).

La separació d’espais on es realitza cada funció social ens allunya a escala veïnal perquè en el dia a dia, cadascú anem a la nostra per arribar a l’hora a la feina, acompanyar la canalla a l’escola, estar pels més grans de la família, comprar el que ens fa falta..., i els carrers del barri on vivim estan pensats perquè hi passin els cotxes, no com espais de trobada, i per això pràcticament no coneixem el nostre propi veïnat i es fa difícil trobar espais de cooperació comunitària. Així han sorgit projectes com el de La Borda en què diverses famílies s’ha posat d’acord per disposar d’habitatges amb espais comuns que enriqueixen la vida particular amb la cooperació comunitària, encara que sigui amb el veïnat de la mateixa comunitat, perquè aconseguir barris cooperatius encara és molt més difícil, amb la separació de funcions socials en què es basa la societat.

Aquesta desconnexió a escala veïnal – local (barri) també ens allunya a escala veïnal global (planeta), perquè consumim productes que poden venir de l’altra punta del món sense saber en quines condicions s’han produït i quines implicacions comunitàries han tingut. Per altra banda, la dinàmica competitiva del comerç internacional, basada únicament en els preus,  ens porta a consumir productes que venen de ben lluny, quan molts d’ells podem trobar-los ben a prop.

Avui mateix podem anar a un supermercat i trobar solament llenties dels Estats Units, quan a Catalunya es produeixen llenties. Certament hi ha grups de consum responsable que en l’alimentació aconsegueixen establir relacions i productes de proximitat. Ara bé, dins de la despesa global de les famílies i de la societat en general, tenen encara un pes molt petit. Ara bé, les experiències de consum responsable són molt importants perquè ens permeten observar les limitacions del model actual, i pensar en la manera de superar-les per tal de generalitzar el consum responsable d’aliments i ampliar-lo a la resta de sectors de consum.

Observant el nostre model d’organització social constatem que aquest està dominat per la dinàmica competitiva i que les funcions socials de residència, treball i consum estan dins d’un gran mercat en què per participar-hi cal disposar de diners. Els ingressos provenen bàsicament del mercat de treball i aquest generalment no valora a les persones que tenen cura de familiars dependents com la mainada i la gent gran (majoritàriament dones), persones amb alguna discapacitat (física, intel·lectual, mental, neurològica, dolor crònic...), persones immigrades amb dificultats de comunicació, i altres persones excloses per altres motius (maltractaments, expresidiàries, drogodependents...). Per tant, aquelles persones que no poden trobar feina remunerada generalment passen a dependre dels familiars que sí en tenen, i totes plegades depenem bàsicament del mercat del treball.

La dinàmica competitiva converteix el sistema en una gran sínia, com aquelles que els hàmsters fan rodar, però gegantina i invisible, encara que ben real. El motor del sistema és el mercat de treball (autònom i per compte d’altri) i, l’ambició de les persones més riques i la desesperació de les més pobres, fa que la sínia rodi cada cop més de pressa, fent un efecte de centrifugació que expulsa a totes aquelles que es troben en inferioritat d’oportunitats, i que fa difícil que s’hi puguin tornar a enganxar[4].

Axelrod (1986) es basa en la teoria de jocs per explicar que defraudar i cooperar són contraris. Que defraudant solament s’aconsegueixen majors guanys per a la persona  que juga, mentre que cooperant hi surten guanyant totes les parts. Seguint els principis inspiradors dels Pioners de Rochdale[5], podríem dir que el repte se centra a substituir la dinàmica competitiva per la dinàmica cooperativa a escala local, per tal de millorar la qualitat de vida de les persones a escala global, atès que l’economia ja està totalment globalitzada.     

Ens referim a la nostra societat anomenant-la societat de consum perquè la divisió i especialització del treball fa que la unitat familiar no sigui autosuficient i determina que hàgim d’intercanviar els guanys del nostre treball per béns i serveis. Així la nostra vida quotidiana gira entorn d'aquest intercanvi. Llavors la transformació social cap a una millor qualitat de vida ha de passar necessàriament per capgirar el consum de manera generalitzada.

La creació d’associacions de consum responsable a cada barri, en complicitat amb el que queda del petit comerç i noves iniciatives de comerç responsable, podrien abastir a les famílies de productes ecològics, de comerç just, produïts per cooperatives, etiquetats també en català, amb envasos sostenibles, de proximitat i en la proximitat veïnal; alhora que generar espais de trobada propers que facilitin l’ajuda mútua, la cooperació, la intercooperació i, en definitiva, la construcció d’una democràcia d’alta qualitat.  

Podeu veure l'article a:

[1] Axelrod, Robert (1986). La evolución de la cooperación. El dilema del prisionero y la teoría de juegos. Madrid, Alianza Editorial.

[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.

[3] Llobet, Montserrat (2014). ¿Qué es la Responsabilidad Social de las Organizaciones? ¿Cómo se mide? Dictus Publishing. 

[4] La sínia infernal i The Wheel,  canço en català i anglès respectivament d'El Sobrino del Diablo.

[5] Els Pioners de Rochdale estan reconeguts i acceptats internacionalment com els fundadors de la cooperativa moderna i els orígens del moviment cooperatiu.