Defensem els nostres drets i llibertats

3 de setembre de 2021 / Montserrat Llobet

 

 

Arran de que YouTube esborrés la ponència del Dr. Insignares a la Jornada Covid-19: socialitzem coneixement, en què vam tenir plaer de comptar amb en Gaspar Hernàndez i l’Eudald Carbonell com a introductors a la situació social, històrica i evolutiva de la humanitat, amb 7 científics que ens van exposar el seu coneixement mèdic sobre diversos tractaments contra la Covid-19, i la Cambra de Comerç de Barcelona com a testimoni de la dura situació econòmica que pateixen les petites i mitjanes empreses, és inevitable reflexionar a fons sobre per què se suprimeix una ponència d’un acte amb participants tan destacats per la seva contrastada credibilitat.

Potser em falten anys d’experiència, però amb la pandèmia sento que s’ha capgirat tot. Vull dir que abans quan hi havia una reivindicació social o ecològica senties que hi havia solidaritat per part d’altres col·lectius, malgrat que aquests no es mobilitzessin. És a dir, a les manifestacions pels refugiats, per exemple,  es comptava amb el moviment feminista, cooperativista, ecologista, obrer, independentista..., malgrat que no hi hagués participació explícita d’aquests moviments. I es comptava amb una simpatia més o menys càlida per part de la ciutadania en general basada en aquesta solidaritat cap a les persones més febles.

Amb la pandèmia observo que el concepte solidaritat s’està reinterpretant. Per uns el més solidari és fer cas de les indicacions de les autoritats sanitàries. Per d’altres és manifestar que aquestes autoritats ens estan enganyant. I en lloc d’entrar en una guerra d’arguments entre una posició i l’altra, la part més forta, la que domina els grans mitjans de comunicació introdueix termes com falsedat, negacionisme o antivacunes per qualificar a l’altre bàndol. 

En aquesta situació, el prestigi personal i professional està en joc, i si ens classifiquen en el bàndol no oficial, perdem el prestigi guanyat amb tota una vida d’esforç, i no solament això, podem perdre una bona relació amb familiars, amistats, companys de feina i clients, o la feina en si. I la feina és sagrada: El Sobrino del Diablo ens ho canta a La Sínia Infernal i a The Wheel.

Es podria dir que la situació està molt polaritzada, però jo no l’observo així. Les dues parts no es troben en peu d’igualtat perquè el poder oficial és tan gran que bona part del sector tradicionalment crític ha passat al bàndol oficial per mil raons, i cadascú que llegeixi aquest escrit pensarà en quines són les seves. Ara bé, no puc evitar assumir el risc de dir la que trobo més preocupant: la por a emmalaltir o morir en pròpia persona, familiars o amistats, i que si les indicacions de protecció oficials no funcionen, aleshores la responsabilitat ja no és nostra. 

És molt preocupant que deleguem la nostra responsabilitat a les autoritats sanitàries donant per bo que la censura aplicada als sectors crítics és pel bé comú. I és encara més greu que a l’Estat espanyol, amb l’experiència de la dictadura, no ens adonem que la censura no es pot aplicar en cap concepte. Si deixem que s’apliqui estem acceptant ser tutelats i, per tant, que no tenim capacitat per analitzar diversos punts de vista per reflexionar sobre quines opcions contribueixen més a la qualitat de vida.

D’entrada ens pots semblar paradoxal que confiar en les autoritats pugui ser irresponsable, ara bé, hem de tenir en compte que l’autonomia crítica juntament amb la salut física són les dues necessitats bàsiques que tenim les persones, i que d’aquestes en depèn la nostra qualitat de vida (benestar i plenitud) i la nostra quantitat de vida (esperança de vida)[1]. De fet, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en els seus Informes Anuals sobre el Desenvolupament Humà, considera que aquestes dues necessitats són universals i objectives, i per això aquest organisme oficial ens vindria a dir que val la pena reflexionar respecte a com assolir i optimitzar aquestes dues necessitats.

Podríem descriure l’autonomia crítica com aquella capacitat de les persones per intercanviar diferents punts de vista i prendre les mostres millors decisions assumint les conseqüències que aquestes tinguin. Segons aquest concepte, si prenem decisions sense escoltar prèviament els diferents arguments de les altres persones per reflexionar individualment i col·lectivament  sobre les conseqüències que pot tenir cada decisió, deixant la responsabilitat a les autoritats sanitàries, estem evitant d’assumir la nostra responsabilitat.

És a dir, si acceptem la censura que les autoritats sanitàries exerceixen a través dels mitjans de comunicació esborrant vídeos i articles a les xarxes, i desqualificant a professionals de la medicina i d’altres disciplines, estem faltant a la nostra responsabilitat social individual i col·lectiva, perquè no podem delegar d’altres una responsabilitat que és nostra, de cadascuna de les persones que vivim al planeta. I es pot entendre que cadascú té els seus maldecaps i els seus problemes, i que aquest intercanvi de punts de vista es pot considerar com una feina afegida que si les autoritats sanitàries ens resolen una feina menys.

Ens hauríem d’adonar que totes i cadascuna de les persones hem d’afrontar el problema de cara, i que evitar parlar obertament de tots els punts de vista sense tabús ni etiquetes desqualificatives tan sols complica la situació fent que la informació no circuli i que la Medicina Basada en l’Evidència (MBE)[2] no pugui avançar. Afrontar el problema implica també deixar de pensar que la ciència és solament per als científics[3], que tenim capacitat per comprendre què millora i què empitjora la nostra qualitat de vida, i que justament aquesta feina afegida de confrontar punts de vista, que d’entrada ens sembla pesada o se’ns fa una muntanya, és justament allò que optimitza la nostra qualitat de vida. Podríem dir que és com aquella mandra que ens fa anar a la consulta psicològica perquè sabem que es posaran sobre la taula situacions que ens incomoden o, fins i tot, que ens fan por, però quan hi hem anat ens adonem que era necessari per a la nostra qualitat de vida. 

Un altre aspecte preocupant que deriva de delegar la responsabilitat de cadascú de nosaltres en les autoritats sanitàries és la creença que aquestes és impossible que actuïn de manera irresponsable i, en realitat, des de l’àmbit de l’economia crítica tenim un munt d’exemples quotidians en què tant organitzacions públiques (administracions) com privades (empreses) actuen de manera irresponsable com que acumulen un gran poder[4]. En el cas dels governs és un poder que els hem atorgat per tota una legislatura durant la qual fan i desfan amb el salconduit d’haver guanyat les eleccions, i llavors ens lamentem dels desnonaments, de la corrupció, de l’efecte hivernacle, de les al·lèrgies cada cop més freqüents entre la població i la cronificació de les malalties, del pressupost dedicat a l’exèrcit...  En el cas de les empreses és un poder que han acumulat gràcies a les economies d’escala que els proporciona el capitalisme, que com deia l’Arcadi Oliveres[5] és un sistema criminal, i que com va analitzar l’Annie Leonard a la seva “La història de les coses”[6] les grans empreses dominen els governs segons els seus interessos econòmics, que acaben passant per davant del dret a una vida digna que tenim totes les persones.

Per tot el que s’ha dit, l’autonomia crítica o intercanvi de punts de vista, no solament forma part del dret a una vida digna, sinó que constitueix l’estructura fonamental sobre la qual s’assenten els drets i les llibertats que ens proporcionen la qualitat de vida. Aquí resulta interessant recórrer al lema de la Revolució Francesa “llibertat, igualtat i fraternitat”, perquè per desenvolupar la nostra autonomia crítica hem de tenir llibertat per poder intercanviar punts de vista sense censura, fer-ho d’igual a igual sense que les autoritats es considerin en un pla superior, i que totes les persones ens reconeguem agermanades per ajudar-nos mútuament facilitant que cadascú aporti lliurement el seu coneixement per lluitar contra la Covid-19, i amb el ferm propòsit que la fraternitat faci que cap persona quedi exclosa del tractament basat en l’evidència que hagi escollit.

A la societat actual ens passa sovint que malgrat tenir el dret de desenvolupar la nostra autonomia crítica no l’acabem exercint. Per exemple, i tornant a l’inici, el Dr. Insignares (Colòmbia) va fer ús del seu dret a compartir el seu coneixement científic sobre el diòxid de clor, però la censura li està impedint exercir-lo de manera efectiva perquè no pot fer arribar aquest coneixement a tothom qui el vulgui escoltar. El Col·legi de Metges de Barcelona ha obert expedients a alguns dels seus associats prohibint parlar, divulgar o recomanar aquest producte no autoritzat, perquè es considera perillós per la salut. Malgrat això, milers de persones (no es disposa de dades al tractar-se d’una substància prohibida com a medicament) l’utilitzen sense prescripció ni seguiment mèdic. La prohibició ens aboca a una situació d’inseguretat sanitària per totes bandes: el personal investigador no pot determinar si és efectiu o no, si no s’ha de prescriure en cap cas, si es podria generalitzar el seu ús o si solament es pot prescriure en alguns casos i circumstàncies, el personal mèdic no coneix els efectes d’una substància que una part de la ciutadania està utilitzant i, per tant, en cas d’intoxicació no la podrà atendre correctament. És a dir, per una banda es vulnera el dret del personal mèdic a conèixer els riscos i beneficis del producte, i per l’altra el dret dels pacients a ser atesos i assegurar la seva salut. Llavors, entrant de ple en el terreny de l’autonomia crítica, hem d’afegir la manca de llibertat conscient per part dels metges a prescriure o no aquesta substància, i la llibertat conscient dels pacients a escollir el tractament que volen rebre. Es recalca el terme conscient acompanyant el terme llibertat, atès que l’autonomia crítica implica haver tingut en compte tots els punts de vista argumentats a favor i en contra de cada decisió i, per tant, metges i pacients serien plenament conscients del que estan decidint.

Un altre exemple actual de censura és el que pateix el moviment independentista, que pren forma de sancions econòmiques, presó, inhabilitació i destitució de càrrecs, per intentar fer-lo desistir en el desenvolupament de la seva autonomia crítica intercanviant punts de vista sobre si és convenient i quines estratègies utilitzar, recupero la idea d’inici que la pandèmia ha esberlat la solidaritat entre moviments socials, quan tots pateixen la mateixa repressió.

Com si els drets i llibertats fossin diferents en funció de la causa que es defensa, a les reunions no es gosa qüestionar les indicacions de les autoritats sanitàries. Hi ha qui argumentarà que és per no desviar l’atenció en les qüestions que són principals per cada moviment. Ara bé, veient que la pandèmia s’allarga en el temps amb noves onades, ens podem permetre el luxe de no afrontar el problema dels drets i les llibertats de cara?

Finalment, deixeu-me dir que en aquests moments d’incertesa trobo molt i molt a faltar el company Francesc Xavier Jaurena, amb la seva claredat de visió sobre com fer efectius els nostres drets i les nostres llibertats. Sigui aquest record un petit homenatge pòstum. 


[1] Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid,  Icaria / FUHEM.

[2] “Muchos de los que apelan a la ‘medicina basada en la evidencia’ y al ‘rigor científico’ desconocen el significado de estos conceptos” 

[3] Totes les persones hi entenem de responsabilitat social

[4] L’actitud més responsable és la de no acumular poder

[5] Arcadi Oliveres a la vikipèdia

[6] The story of stuff

 

Cat
Articles, General

Tags

Compartir: