Com fer la compra sostenible al segle XXI

25 d'agost de 2022 / Montserrat Llobet

Amb la globalització podem comprar productes produïts a qualsevol punt del planeta, adquirir-los des de casa o des de qualsevol lloc on tinguem connexió a internet, i rebre’ls també a casa o en el punt de recollida acordat. Són facilitats que ens ofereixen les plataformes de distribució, que d’entrada no són ni bones ni dolentes, sinó que depèn de com les utilitzem. De la mateixa manera que deia Anselm Turmeda (S. XIV) en el seu poema “Elogi dels diners”:

Diners fan bé, diners fan mal
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que els usa.

Es tracta de facilitats per veure les fotografies d’una gran varietat de productes amb els seus preus, escollir el que creiem que més ens convé, i rebre-ho al cap de pocs dies sense ser gaire conscients dels inconvenients que comporta.

Aquest model de distribució el van iniciar les grans superfícies comercials aparegudes durant la segona meitat del segle XX, situades normalment als polígons industrials dels afores de les ciutats, on el sòl és més barat i no cal escatimar metres quadrats d’exposició per gran quantitat i varietat de productes a bon preu. Això és possible pressionant als productors per aconseguir preus baixos a canvi del compromís de grans comandes, que d’entrada resulten molt atractives, perquè asseguren tota la venda de la producció a pocs clients i així els productors redueixen molt els seus esforços comercials.

Però en conseqüència, els principals inconvenients per als productors són que la pressió dels preus a la baixa a canvi de grans comandes sovint comporta precarietat laboral, i el compromís sol ser per una comanda concreta, pel que si no s’aconsegueixen noves comandes similars, resulta difícil amortitzar la infraestructura, i si el productor no troba nous clients, s’arrisca a fer fallida o fins i tot a tancar l’empresa.

Per altra banda, els consumidors finals no som conscients ni tant sols dels inconvenients que ens afecten més o menys directament. Comprant a les grans àrees comercials dels afores o per Internet, tenim un assortiment de productes molt atractiu, però tant si ens desplacem al centre comercial com si comprem online, suportem importants costos econòmics, ambientals i de salut causats per la contaminació. A part, i en funció de la situació de cadascú, ens afecta més o menys la precarietat laboral que el model genera especialment al sector de la missatgeria. A més, les grans superfícies acaparen el gruix de les vendes setmanals, i deixen al petit comerç dels barris les engrunes del que ens hem deixat al fer la compra principal, convertint les zones residencials en ciutats dormitori absents de vida social.

Al mateix temps, en els centres urbans també han proliferat les cadenes de distribució de tot tipus de productes que funcionen sota el mateix model de relació amb els productors que les grans àrees comercials dels afores, pel que, de manera més lenta o més ràpida, el petit comerç dels barris que no pot competir va tancant, i amb ells la vida de barri va desapareixent, també motivada pel fet que la majoria de la població treballa fora del seu barri de residència i, després de vuit hores de jornada, que es poden allargar a deu hores si comptem el desplaçament, a qui li queden ànims per anar a la reunió de l’AFA de l’escola o de l’Associació de Veïns?

Les cadenes de distribució, de manera presencial o virtual, han acabat dominant tots els mercats, i la pressió que exerceixen sobre els productors, sobre els seus propis treballadors i sobre les altres empreses, han generalitzat la precarietat laboral. Les famílies en situació precària troben productes econòmics fruit del seu propi esforç, i aquests productes també resulten atractius per a rendes més altes, pel que malgrat els inconvenients, l’èxit del model està assegurat.

Per tal de poder fer compra sostenible, tant social com ambiental, al segle XXI, l’economia col·laborativa o economia de plataforma[1] ens ofereix l’oportunitat de posar en contacte productors sostenibles i consumidors responsables.

Els productors sostenibles poden oferir:

-Proximitat: la distància entre l’origen del producte (o de les matèries primeres amb que està confeccionat) i el consum, és la mínima possible. Per exemple, no escollirem pomes de Suïssa si tenim pomes de Lleida o de Girona. I la proximitat passa per davant de si es tracta d’un producte ecològic o no, perquè un producte que ve de més lluny amb el CO2 que genera el transport i la seva conservació durant el viatge, ja no és ecològic respecte d’un de més proper.

-Qualitat entesa en el sentit que satisfaci una necessitat a llarg termini. En el cas de l’alimentació, que el producte sigui saludable, és a dir, que no comprometi la nostra salut ni a curt ni a llarg termini, sinó tot el contrari. En el cas d’altres productes, que els materials de què es composa siguin de llarga durada, i que si s’espatlla es puguin reparar. L’exemple típic en els nostres dies són els mòbils degut a l’obsolescència programada, que per una cosa o altra acabem substituint cada dos, tres o quatre anys, amb uns costos econòmics, socials i ambientals molt elevats.

-Treball digne: les persones que treballen en la producció poden decidir sobre les seves condicions laborals i sobre el funcionament de l’empresa en la que treballen. Seria el cas de petites empreses d’autònoms o de cooperatives de treball associat de totes les mides. Per exemple en el sector tèxtil, encara podem trobar petites empreses d’autònoms que no s’han deslocalitzat, i que a diferència d’empreses tèxtils com les de Bangladesh[2], ofereixen treball digne sense posar en risc la vida de les persones treballadores, i generant menys contaminació. I en el sector de l’automoció trobem Irizar, una cooperativa de treball multinacional constructora d’autocars, en la que la gran majoria de la seva plantilla és sòcia del projecte, i com a tal participa de les decisions operatives i estratègiques de l’empresa a través de grups de treball autogestionats no dirigits.

-Envasos retornables, compostables o reutilitzables amb aquest ordre de prioritat perquè l’envàs retornable solament cal rentar-lo i per tant és el més ecològic, el compostable s’ha de fabricar quan sol ser d’un sol ús i s’ha de processar abans d’integrar-lo de nou a la natura, i el reutilitzable sol ser de plàstic pel que implica dependència d’una indústria tan contaminant com és la de petroli. Ara bé, aquestes tres opcions, adaptades al tipus de producte, són infinitament millors que la dels envasos d’un sol ús, sigui quin sigui el material de què estiguin fets.

-Etiquetatge en llengua de proximitat: les llengües de proximitat ens parlen sobre el territori, perquè cultura ve de cultiu i si no tenim arrels no podem tenir qualitat de vida. Llavors, les arrels ens les podem emportar amb nosaltres allà on anem, i fixar arrels noves parlant la llengua de la gent del territori on ens establim. Per tant, les etiquetes d’un producte sostenible haurien d’estar en la llengua de proximitat.

Veiem com la proximitat és un aspecte transversal a la sostenibilitat perquè en la distància entre origen i consum ens estalviem emissions de CO2 i conservem la diversitat[3] cultural dels territoris (això és que a Barcelona no ens trobem els mateixos productes que a Londres, a Nova York o a Pequín), la reparació dels productes s’ha de poder fer també en proximitat per tal que les persones usuàries puguem comprovar i tenir garanties del seu bon funcionament, el treball digne solament és possible si hi ha espais suficients de trobada presencial i per tant en proximitat, els envasos retornables solament és possible plantejar-los en proximitat, i finalment la llengua de proximitat de Catalunya és el català.

Pels consumidors responsables la compra sostenible no pot ser un acte continu d’activisme a la cerca de productes sostenibles, perquè seria esgotador en el context actual de vida quotidiana, on ja es prou difícil conciliar el treball amb la vida personal, familiar, amistats i veïnat. Els Indicadors CitizensQ recullen tots aquests aspectes de la sostenibilitat, pel que permeten mesurar les contribucions a la qualitat de vida d’empreses i de productes. I les plataformes poden facilitar l’accés a la informació per identificar els productes més sostenibles, trobar el lloc on comprar-los i recollir-los en la màxima proximitat al domicili de cadascú, tenint en compte que forma part de la sostenibilitat no haver d’agafar el cotxe per anar a comprar, i realitzar la recollida en un establiment que ofereixi un treball digne a la seva plantilla.

Ara bé, anem a pams. Els productors sostenibles s’haurien d’agrupar en plataformes també sostenibles, d’acord amb els criteris socials i ambientals, per tal que els consumidors poguessin trobar els productes que cerquen i escollir els produïts en la major proximitat al seu domicili. Llavors la compra podria ser online o presencial en els comerços de proximitat de cadascú, però per tancar el cercle de la sostenibilitat, la recollida hauria de ser presencial pels motius que s’exposen a continuació:

-Quan el consum de productes sostenibles encara no està generalitzat, com actualment, és difícil que el comerç de proximitat als domicilis disposi d’existències suficients. La compra online permet encarregar el producte directament al productor per a que aquest el lliuri a un comerç de proximitat, evitant-li costos innecessaris d’emmagatzematge i de productes fets malbé.

-La recollida en un comerç de proximitat com alternativa al lliurament a domicili, evita emissions de CO2 i sovint uns envasos i/o embalatges que acaben a la brossa amb els conseqüents costos econòmics i ambientals. L’ideal sostenible és comprar productes a granel amb envasos reutilitzables o productes en envàs retornable. Per productes pesats amb envàs retornable com begudes o conserves, l’ideal és tenir un comerç ben proper al domicili que ens els subministri.

-Per productes voluminosos com mobles, electrodomèstics o construccions que els consumidors no puguin transportar o instal·lar al seu domicili, cal tenir en compte la proximitat entre el domicili de la persona treballadora i el lloc on presta el servei de transport o instal·lació. És a dir, si trobem un transportista o instal·lador del propi barri o municipi, no cal que vingui de més lluny, perquè estalviarà despeses de desplaçaments, podrà conciliar millor i generà menys emissions.

-Per últim, el petit comerç dóna vida als barris i ofereix un treball més digne respecte de les cadenes de botigues perquè té major proporció de persones treballadores que participen en les decisions sobre les seves pròpies condicions de treball, sobre quins productes es col·loquen en els prestatges, i formar part d’associacions comercials que enforteixen la vida de barri. Ara bé, les cadenes de botigues podrien aconseguir més dignitat en el treball apostant pel model de franquícia que proporciona més llibertat de decisió a cada establiment.

En conclusió, la compra sostenible al segle XXI passa per acostar productors i consumidors a través de plataformes de distribució connectades amb les botigues de barri. I per aquest afer cal el suport de les administracions públiques.

[1] Torrent i Garay (2020) al Video webinar Oikonomics n. 14, Revista digital Oikonomics, UOC. oikonomics.uoc.edu/divulgacio/oikonomics/ca/numero14/video-destacat/jtorrent-lgaray.html

[2] El TN nit de TV3 del 22 d’agost de 2022 explica com el sector tèxtil ha contaminat Bangladesh https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/alt-nivell-de-contaminacio-dels-rius-de-bangladesh-per-la-industria-textil/video/6172816/.

[3] Eudald Carbonell a la seva ponència a la “Jornada Covid-19: socialitzem coneixement” ens explica que la diversitat és la clau per superar els problemes econòmics, socials i ambientals de la globalització  https://www.youtube.com/watch?v=-9eC5x-nH7c.