Objectiu: millorar la qualitat de vida. Per què no ens en sortim?

10 d'agost de 2022 / Montserrat Llobet

Si ara a l’estiu hem tingut l’oportunitat de viatjar a altres països, haurem pogut comprovar la Teoria de les necessitats humanes del Len Doyal i de l’Ian Gough[1], segons la qual totes les persones independentment de la cultura, religió i època històrica en la qual hagin viscut, comparteixen dues necessitats bàsiques: la salut física i l’autonomia crítica.

Així com d’entrada podem tenir clar què és la salut física, és possible que tinguem dubtes sobre què és exactament l’autonomia crítica, però si pensem que consisteix a intercanviar punts de vista per poder prendre de manera autònoma les nostres millors decisions, llavors potser ens resulta un concepte més proper i quotidià, atès que cadascú de nosaltres prenem un munt de decisions cada dia i per la nostra autoestima necessitem fer-ho sense coaccions, amb llibertat.

Quan viatgem sovint aprenem algun fet històric del territori que visitem i alhora veiem com viuen els seus habitants actuals. Si ens parem a pensar-hi, les preocupacions en el passat i en el present per la salut física i per l’autonomia crítica són una constant. De vegades descobrim remeis ancestrals per tenir cura de la salut i, massa sovint, veiem com les guerres imposen l’autonomia crítica d’uns pocs aixafant la de la resta.

També podem observar que salut física i autonomia crítica són elements clau de la qualitat de vida[2]. I que les necessitats humanes bàsiques són interdependents, perquè si no tenim salut física, les persones estem limitades per trobar-nos amb altres i intercanviar punts de vista, i si no tenim autonomia crítica o capacitat per compartir amb els altres el que pensem, emmalaltim. 

Tornant a la idea de per què no ens n’acabem de sortir, en Manfred Max-Neef (1998)[3] ens explica que hi ha diferents satisfactors o maneres de satisfer les necessitats humanes. Concretament, identifica 5 satisfactors: destructors, pseudo-satisfactors,  inhibidors, singulars i sinèrgics. Per no allargar-me massa agafaré solament alguns exemples dels que posa Max-Neef d’aquests 5 tipus de satisfactors de necessitats per a la qualitat de vida:

• -Els satisfactors destructors s’apliquen amb la intenció de satisfer una determinada necessitat i, en canvi, no solament aniquilen la possibilitat de satisfacció a mitjà termini sinó que impossibiliten, pels seus efectes col·laterals, la satisfacció adequada d’altres necessitats. Aquests suposats satisfactors estan vinculats preferentment a la necessitat de protecció (armament, exili, doctrina de seguretat nacional, censura, burocràcia, autoritarisme) i poden provocar comportaments humans aberrants, en la mesura en que la seva satisfacció va acompanyada de la por. L’atribut especial dels destructors és que sempre són imposats i impossibiliten la satisfacció de necessitats com la subsistència, l’afecte, la participació, la llibertat, la identitat, la comprensió, l’oci o la creació.
•  
• -Els pseudo-satisfactors són elements que estimulen una falsa sensació de satisfacció d’una necessitat determinada. Sense l’agressivitat dels destructors, a vegades poden aniquilar, en un termini immediat, la possibilitat de satisfer la necessitat que originalment s’apunta. El seu atribut especial és que generalment són induïts a través de propaganda, publicitat o altres mitjans de persuasió. En són exemples la medicina mecanicista (A pill for every ill) que aparenta satisfer la necessitat de protecció, la sobreexplotació de recursos naturals que aparenta satisfer la necessitat de subsistència, o la democràcia formal que aparenta satisfer la necessitat de participació.
•  
• -Els satisfactors inhibidors són aquells que per la manera com satisfan una necessitat determinada, dificulten seriosament la possibilitat de satisfer-ne d’altres. El seu atribut és que normalment constitueixen un ritual, en el sentit que solen emanar d’hàbits arrelats. És el cas del satisfactor “família sobreprotectora” que volent satisfer la necessitat de protecció inhibeix les necessitats d’afecte, enteniment, participació, oci, identitat i llibertat. O el cas de la producció taylorista, que volent satisfer la necessitat de subsistència inhibeix les necessitats d’enteniment, participació, creació, identitat i llibertat.
•  
• -Els satisfactors singulars són aquells que apunten a la satisfacció d’una sola necessitat, essent neutres respecte de la satisfacció d’altres necessitats. Són característics dels plans i programes de desenvolupament, cooperació i assistència. El seu principal atribut és el de ser institucionalitzats, ja que tant en l’organització de l’Estat com en l’organització civil, la seva generació sol estar vinculada a institucions, siguin Ministeris, altres reparticions públiques o empreses de tipus divers. En serien exemples els programes de subministrament d’aliments i d’habitatge per satisfer la necessitat de subsistència, o els sistemes d’assegurances i els tours dirigits per satisfer la necessitat de protecció.
•  
• -I per acabar però no menys importants, sinó tot el contrari i per això els poso en majúscules, tenim els SATISFACTORS SINÈRGICS que estimulen i contribueixen a la satisfacció simultània d’altres necessitats. El seu principal atribut és que són contrahegemònics en el sentit que reverteixen racionalitats dominants tals com la competitivitat i la coacció. En són exemple la lactància materna, que satisfà la necessitat de subsistència i alhora les de protecció, afecte i identitat. La producció autogestionada, que satisfà també la necessitat de subsistència i alhora la de comprensió, participació, creació, identitat i llibertat. La meditació, que satisfà la necessitat de comprensió i alhora les d’oci, creació i identitat. Les organitzacions comunitàries democràtiques, que satisfan la necessitat de participació i alhora les de protecció, afecte, oci, creació, identitat i llibertat. O la democràcia directa, que satisfà la necessitat de participació i alhora les de protecció, comprensió, identitat i llibertat.

Llegint sobre els tipus de satisfactors probablement ens venen al cap situacions viscudes en les que personalment no hem encertat en quant al tipus de satisfactor utilitzat, o l’empresa en la que treballem o l’entitat en la que participem no han encertat. Per tant, si des de l’àmbit personal, professional o de ciutadania[4] volem satisfer qualsevol necessitat humana, la manera més efectiva de fer-ho és gràcies a utilitzar satisfactors sinèrgics, perquè aquests, a més de satisfer una necessitat estimulen la satisfacció d’altres necessitats, i així és possible optimitzar la qualitat de vida. Així doncs, pot ser un bon exercici d’estiu pensar si en les decisions de consum, de treball o familiars apostem pels satisfactors sinèrgics ;)

[1] Doyal, Len y Gough, Ian (1994). Teoría de las necesidades humanas. Madrid,  Icaria / FUHEM.

[2] Alguacil, Julio (2000). Calidad de vida y praxis urbana: nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid. Madrid, CIS / Siglo XXI.

[3] Max-Neef, Manfred A. (1998). Desarrollo a escala humana: conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones. Barcelona, Icaria Editorial.

[4] Montserrat Llobet i Abizanda “¿Qué es la Responsabilidad Social de las Organizaciones? ¿Cómo se mide?”, publicada per Dictus Publishing el 2014.