16 d'agost de 2023 / Montserrat Llobet
El subministrament elèctric es pot considerar un bé intangible perquè no el veiem, en el sentit que no té forma ni color. Quan ens arriba a casa no podem distingir si és d’origen renovable o fòssil, perquè a la xarxa es barregen les diferents fonts d’energia. Tot això ens dificulta prendre la decisió més encertada a l’hora de triar la companyia elèctrica, però anem a fer-ho fàcil tenint en compte les diverses maneres de satisfer la necessitat d’energia i quines ens aporten més qualitat de vida[1]: valorem els diversos aspectes de la sostenibilitat de manera senzilla començant per la proximitat, que és el més rellevant.
Així com és convenient comprar aliments de Km 0, perquè no cal que les fruites i verdures vinguin de l’altra punta de món, també convé que l’energia que utilitzem per fer funcionar els nostres electrodomèstics sigui produïda amb la màxima proximitat possible. Quedi clar que l’autoproducció d’energia en el mateix lloc on serà utilitzada és la millor opció perquè és més sostenible, tant des del punt de vista social com ambiental. Així que, a mesura que els quilòmetres ens separin dels centres de producció la sostenibilitat s’anirà reduint, perquè l’impacte del transport de l’energia serà més gran. N’és exemple el transport a través de torres de molt alta tensió (MAT)[2] que, a més de tenir un impacte ambiental i paisatgístic important, porta associada una desvinculació entre la propietat i l’ús, pel que no són les persones i organitzacions usuàries les que decideixen on, com i per a qui es produeix l’energia, sinó que això ho decideixen els governs, a proposta de les empreses productores.
De l’energia solar en podem disposar a tot arreu, de manera que si tenim una coberta en el mateix edifici, sigui d’habitatges, oficines o nau industrial és fantàstic. Si no és aquest cas, podem mirar de formar part d’una comunitat energètica en la que hi hagi veïnat que vulgui posar a disposició de la resta el seu sostre. Fins i tot, podem formar part d’una comunitat ciutadana d’energia[3], on a més del veïnat hi participen, en peu d’igualtat administracions públiques, empreses i entitats no lucratives. De l’energia eòlica solament en podem disposar a llocs on els corrents de vent són prou forts. Això no ens impedeix formar també comunitats energètiques o comunitats ciutadanes d’energia on les persones i organitzacions més pròximes puguin fer ús d’aquesta font d’energia renovable.
Cada territori ens ofereix unes fonts d’energia, aprofitar-les de manera sostenible vol dir prioritzar aquelles que obtenim en la major proximitat i desestimar opcions a mesura que s’allarga la distància entre l’origen de les fonts i el seu ús, anant en compte amb no confondre lloc d’origen i lloc de transformació o producció. Un cop ordenades les fonts d’energia disponibles segons la seva proximitat, es tracta de prioritzar les renovables per davant de les fòssils[4], tenint en compte que les fòssils no són solament el petroli i el gas, també n’és l’urani necessari per produir energia nuclear[5].
Per més que ens preocupi el canvi climàtic degut a les emissions de CO2, no hem d’oblidar mai el gegantí problema dels residus nuclears, els riscos d’accident, incendi i explosions a les centrals, que ja s’han materialitzat amb els casos de Txernòbil (1986) i de Fukushima (2011), malgrat la falta de memòria i criteri per part de la Unió Europea que recentment ha classificat l’energia nuclear com a sostenible, encara que sigui amb condicionants, pel simple fet de generar menys CO2 que la resta d’energies fòssils: l’energia nuclear estarà sempre en últim lloc perquè el terreny on hi ha hagut centrals nuclears, degut a les radiacions, no s’hi podrà desenvolupar cap altra activitat en milers d’anys.
Per altra banda, és habitual que parlem de consum energètic i podem relacionar fàcilment el terme “consum” amb la combustió de fòssils, quan en realitat l’energia no es consumeix sinó que es transforma. Però a la societat de consum usem i llencem els productes, de manera que cremar-los és una manera d’usar i llençar, sense donar suficient importància als residus sòlids, líquids i gasosos que generem. Continuar utilitzant aquest terme és d’alguna manera com acceptar que ens hem quedat a l’edat del foc quan avui en dia, mitjançant les energies renovables, hem trobat altres maneres molt més sostenibles de generar energia per escalfar-nos, refrigerar-nos, coure el menjar i fer funcionar màquines de tot tipus.
Bé, un cop observades les fonts d’energia que ens ofereix el territori en major proximitat i la preferència de renovables, cal veure el grau de participació de les persones o organitzacions usuàries en les decisions sobre la producció, transport, distribució i comercialització de l’energia. Estem parlant de quina opció proporciona més capacitat de decisió sobre els següents aspectes:
- -El tipus d’instal·lacions necessàries per a transformar les fonts en energia elèctrica i transportar-la fins al lloc on s’utilitza. Podem decidir sobre les instal·lacions si triem l’autoproducció, ja sigui de manera individual com formant part d’una comunitat energètica o comunitat ciutadana d’energia. Si triem una comercialitzadora podrem participar o no en funció de si aquesta ens facilita drets socials de participació com podria ser el cas d’una cooperativa, en canvi, no podrem decidir sobre les instal·lacions si optem per una petita o gran empresa mercantil sense drets socials.
- -L’empresa que realitza les instal·lacions pot oferir un treball més o menys digne a les persones que hi treballen en funció de fins a quin punt poden participar en les decisions operatives i estratègiques a la seva organització[6], i en funció de si les instal·lacions es realitzen en la proximitat del seu domicili. Massa sovint passa que les instal·ladores s’intercanvien en municipis que no són veïns. Si ho fossin, es podria justificar l’intercanvi per una qüestió de gustos o de confiança. Si en un radi de 30 km, per exemple, hi ha suficient oferta d’instal·ladores, no cal anar-ne a buscar cap de més lluny, perquè l’impacte social i ambiental dels desplaçaments[7] no ho justificaria.
- -El grau de sostenibilitat dels materials que s’utilitzen en la instal·lació, encara que actualment és un aspecte molt difícil de controlar perquè en general venen de països llunyans on les condicions laborals són penoses, no podem obviar-los i valorar aquelles instal·ladores que aposten per materials de proximitat o de mínim impacte possible.
- -L’entitat o empresa comercialitzadora a qui es comprarà l’electricitat i/o es vendran/intercanviaran els excedents. L’opció òptima és que es tracti d’una comunitat energètica o una comunitat ciutadana d’energia que realitzi intercanvis d’energia entre els seus partícips, i que aquella demanda o excedents que no es pugui satisfer dins de la comunitat, la compri o la vengui a una cooperativa o empresa mercantil de proximitat. L’oligopoli mercantil ha de ser el darrer recurs, especialment si té la seva seu fora de la demarcació administrativa del territori què estiguem parlant, atès que en aquest cas obeirà a interessos aliens al territori en el que actua i que probablement el perjudicaran[8].
En conclusió, per triar la companyia elèctrica més sostenible en primer lloc hem de ser conscients que l’energia que ens subministrarà pot recórrer llargues distàncies al llarg del seu cicle de vida fins el nostre domicili, i que com més llarga és la distància major impacte ambiental tindrà degut al transport de les matèries primeres per a produir l’electricitat, al transport de la pròpia electricitat, i al major impacte social degut a la dificultat de participar en la presa de decisions. Tant l’impacte ambiental com el social impliquen menor sobirania energètica perquè al no poder decidir on, com i per a qui es produeix l’energia que utilitzarem (sobirania social), no podem evitar els impactes ambientals derivats de la construcció de les instal·lacions (sobirania territorial).
En segon lloc hem d’observar les fonts d’energia disponibles al nostre territori i donar prioritat a les renovables. Per tant, quan hem pres consciència de la importància del factor proximitat i d’utilitzar energia renovable, llavors estem en condicions de triar la companyia elèctrica amb qui ens relacionarem, atès que malgrat optem per l’autoproducció o formem part d’una comunitat, hem de tenir relació amb alguna companyia elèctrica per necessitats de demanda o excedents d’energia.
Per tant, veiem que la proximitat és un factor clau de la sostenibilitat, tant des del punt de vista ambiental per la distància mesurada en quilòmetres entre les fonts energètiques i el lloc on s’utilitza l’energia que es genera a partir d’aquestes, com des del punt de vista d’organització social per la coincidència o no entre la demarcació administrativa més propera possible de la seu social de la comercialitzadora i la de les persones i organitzacions usuàries de l’energia comercialitzada. Aquesta proximitat administrativa permet que la ciutadania pugui incidir en on, com i per a qui es produeix a través d’una normativa que atengui a les necessitats del territori, al mateix temps que la ciutadania prenem consciència de la necessitat de reduir la demanda d’energia i la possibilitat de fer-ho sense renunciar a la nostra qualitat de vida.
El factor fonamental en la tria de companyia elèctrica és el grau de participació que aquesta ens permeti per a poder decidir sobre el tipus d’instal·lació, característiques de l’empresa o empreses instal·ladores, grau de sostenibilitat dels materials utilitzats i, en cas de tenir excedents, facilitats per comprar-los o vendre’ls.
La participació en la presa de decisions, en definitiva, implica que la ciutadania tinguem la propietat de les instal·lacions de la producció d’energia que utilitzem en el dia a dia, i que aquestes estiguin situades en el nostre territori. Això és el que anomenem sobirania energètica, i forma part dels drets que ens reconeix la Unió Europea i que hem de fer valdre, malgrat les traves que ens posin els estats membres i les seves empreses oligopolístiques.
[1] Objectiu: millorar la qualitat de vida. Perquè no ens en sortim? https://citizensq.social/millora-la-qualitat-de-vida-amb-satisfactors/.
[2] Rebuig de les MAT a Catalunya (Sant Hilari 2009-10 i Ebre-Begues 2023).
[3] Domènech, Gemma (2020). Emergència climàtica, nou model energètic i economia col·laborativa: cap a les comunitats ciutadanes d’energia?. Oikonomics (núm. 15). UOC.
https://oikonomics.uoc.edu/divulgacio/oikonomics/ca/numero14/dossier/gdomenech.html.
[4] El seguent vídeo il·lustra molt bé la necessitat de prioritzar les renovables: Coche eléctrico VS gasolina/diésel: ¿quién contamina más? https://www.youtube.com/watch?v=lVWcAtAxDP0.
[5] Puig, Josep (2023). Què és l’energia? Al monogràfic mensual del 9 Nou sobre La transició energètica del 26 de juny.
[6] Indicador d’Estabilitat Laboral de la Calculadora Citizens Q: https://citizensq.social/calcul-indicadors-inici/.
[7] Indicador de Petjada Ecològica i Social (PES) de la Calculadora Citizens Q.
[8] Catalunya és una demarcació administrativa i cultural amb govern propi.
Compartir:
