Problemes d'agència a les relacions de negoci (II)

20 d'octubre de 2020 /   Montserrat Llobet

(Pots llegir la primera part de l'article aquí)

Problemes d'agencia en les relacions de crèdit

Primer cal apuntar que un crèdit consisteix en la relació que s’estableix entre un creditor o prestador, que té disponibilitat dinerària, i un deutor o prestatari que té necessitat d’un capital. Per tancar l’acord es fixa un import, un tipus d’interès, uns terminis i unes garanties de retorn.
En les relacions de crèdit podem identificar el prestador en el paper de principal i el prestatari en el paper d’agent. Els papers estan repartits d’aquesta manera perquè el prestador únicament inverteix els diners i és el prestatari qui realitza el servei, doncs solament ell controla l’activitat de negoci que ha de proporcionar els beneficis necessaris per retornar la quantitat prestada juntament amb els interessos.

Hi ha qui podria pensar que l’agent és el prestador, pel fet que els bancs són els que tenen la posició forta davant dels sol·licitants d’un crèdit. El fet és que una de les raons de l’existència de la institució bancària és la d’enfortir la dèbil posició del prestador, fins al punt que la situació s’ha capgirat de tal manera que ara el desprotegit és el prestatari. Així que, a la pràctica bancària, qui fixa totes les condicions és l’entitat financera i la única cosa que fa el prestatari és acceptar-les.
Es podria dir que hi ha una excepció remarcable, seria el de les relacions de crèdit que s’estableixen entre les entitats financeres i les grans empreses transnacionals, tot i que això dependrà del poder econòmic d’una i altra, i de les  relacions que mantinguin a nivell polític. És a dir, hi ha entitats financeres que es poden trobar desbordades davant d’operacions de crèdit amb empreses d’un volum de negoci molt superior, i hi ha entitats financeres que són propietàries majoritàries de grans empreses transnacionals. Ara bé, en aquest estudi em  centraré en les relacions de crèdit que mantenen les petites i mitjanes empreses.

Prestador i prestatari: dos papers oposats

Crèdit és un mot que prové del llatí “credere”, que significa creure. Segons el significat etimològic de la paraula, la garantia de devolució del crèdit hauria de ser el compromís de la persona o persones que el sol·liciten. Però actualment, la major part de les operacions de crèdit que s’acorden, no funcionen segons el criteri de la confiança dipositada en el deutor. És a dir, generalment els prestadors no creuen en el prestataris.

Per això, les garanties (Tobar, JM. 1982) que s’exigeixen habitualment són garanties reals, és a dir hipoteques o penyores, i quan es demanen garanties personals normalment es basen en el fet que la persona en qüestió tingui domiciliat algun tipus cobrament (nòmina, pensió, etc.) a l’entitat que sol·licita el crèdit. Per tant, les garanties personals no impliquen que el prestador dipositi la seva confiança en el deutor.

Per què ja no es creu amb el compromís dels deutors? Una resposta fàcil seria atribuir la pèrdua de confiança en els prestataris, a la creació de la institució bancària. Segons Rudolf Mees el banc modern respon a la necessitat de fer de pont16 entre prestadors i  prestataris, donat que els seus interessos són oposats (Mees, R. 1999:15-16):

• El prestador vol col·locar els seus estalvis durant un període de temps, amb la seguretat de poder recuperar els seus diners i obtenir el major interès possible.
• El prestatari vol aconseguir el préstec amb l’exigència mínima de garanties, pagant el tipus d’interès més baix possible i no concretar els terminis de devolució.

Amb aquest paper mediador apareix un nou personatge a l’escena que assumeix les funcions del prestador. De tal manera que amb aquesta nova incorporació els problemes d’agència es multipliquen: L’estalviador és el principal del banc (agent de l’estalviador) i el banc (nou prestador) és el principal del prestatari (agent del banc)

La multiplicació dels problemes d’agència és per aquells que tenen una posició més dèbil: l’estalviador i el deutor, doncs el banc és qui fixa les condicions. A més, podem observar que l’enfrontament entre prestador i prestatari es manté, amb l’agreujant que la posició de poder del banc incrementa la seva distància en relació al prestatari.

Per una banda, hi ha la creença que la distància és bona per tal que no s’estableixi un excés de confiança entre les parts que propiciï l’aprofitament per part del deutor de la bona voluntat del creditor. Per altra banda, l’exigència de garanties reals permet que una major distància no faci incrementar el risc de l’operació doncs, si finalment el deutor no paga es podrà recuperar el capital pendent i les despeses de gestió executant
la garantia.

Des del meu punt de vista és la distància creada per la posició de poder que exerceix l’entitat bancària el que oposa els papers de creditor i deutor, doncs la desconfiança fa que cadascú es preocupi únicament d’aconseguir el seu objectiu independentment de si l’altre l’aconsegueix o no. És a dir, el deutor vol aconseguir els diners que necessita pel seu projecte i el creditor vol aconseguir el major guany de la inversió realitzada.

Així és com sorgeixen els problemes d’agència en el món bancari. El prestador és un expert de les finances i se suposa que el prestatari és un expert en el seu projecte. Aleshores el prestador solament s’ha de preocupar de fixar un tipus d’interès que li resulti convenient i acordar unes garanties que li facin córrer el mínim risc. El prestatari solament s’ha de preocupar que els diners invertits li proporcionin ingressos suficients per tornar el préstec i aconseguir un benefici. Però la realitat és més complexa i no n’hi ha prou de ser expert en la matèria, l’èxit de l’operació financera depèn de més factors.

Durant la vida d’un crèdit poden sorgir molts problemes que es poden traduir en retards en els pagaments o, fins i tot, en la impossibilitat de retornar el capital i/o els interessos generats. Aquest darrer cas és el més greu i el que genera major insatisfacció a ambdues parts. Ara bé, que el crèdit s’hagi pogut retornar, fins i tot dins dels terminis acordats, no implica que la relació de crèdit hagi estat del tot satisfactòria.

En primer lloc cal distingir la satisfacció del creditor de la del deutor. Si l’únic objectiu del creditor és la d’obtenir beneficis econòmics d’una operació de crèdit aïllada, aleshores el retorn del crèdit dins dels terminis acordats és plenament satisfactori, i serà menys satisfactori si no s’han complert els terminis. Si el creditor vol aconseguir acordar noves operacions financeres amb el mateix deutor, hauria d’estar interessat en si l’operació de crèdit li ha servit per mantenir o millorar el seu negoci, doncs si no és així i, encara que hagi retornat el crèdit concedit, tard o d’hora haurà de tancar-lo i el creditor perdrà un client. Mantenir els clients requereix una major dedicació per part del creditor al projecte i això es tradueix en majors costos depersonal, però també és cert que les consultores d’empresa han demostrat que la fidelització és molt més rendible que les campanyes per captar nous clients.

El deutor, com el creditor, també està interessat a retornar el crèdit. Si no ho aconsegueix significarà que el negoci no li ha funcionat bé però, encara que l’hagi retornat, la seva satisfacció dependrà de si el crèdit li ha permès mantenir o millorar el seu negoci.

Podem concloure que la situació òptima tant pel creditor com pel deutor, és que el crèdit acordat permeti mantenir o millorar el negoci que s’ha finançat, i això no es pot garantir únicament amb el retorn del préstec per part del deutor. Aleshores l’única relació que maximitza la satisfacció de les parts és la cooperació. És a dir, l’actitud que uneix els interessos d’ambdues parts en un projecte comú, el que també s’anomena l’ajut mutu (Vilaseca, JM. 2003:9).

Aquesta conclusió ens porta a pensar la raó per la qual les relacions de crèdit en la nostra societat no es basen en la confiança mútua, si és aquesta la que maximitza la satisfacció de les parts. Per reflexionar sobre aquesta raó cal tenir present les variables que determinen el comportament de l’individu.

El triangle hermeneutic ens diu que és possible predir l’acció d’una persona si coneixem els seus desitjos i creences. De fet, quan l’acció d’una persona no és coherent amb les seves creences i desitjos es diu que està boja.

Vivim en un entorn econòmic basat en l’Economia Neoclàssica, la qual considera que les persones observem el món de manera objectiva i, per tant, no tenim intencionalitats de segon ordre, és a dir, tenim un ple domini sobre nosaltres mateixes que ens impedeix tenir la contradicció de desitjar dues coses contradictòries com voler fumar (intenció de primer ordre) i voler deixar de fumar (intenció de segon ordre). Així el concepte de creença deixa de ser intencional per què els individus coneixen tot el món i creuen les coses tal com són.

Observem com es reflecteix aquesta consideració en els postulats i teoremes de la Teoria Econòmica Neoclàssica:

Postulat 1) Tots els individus tenen creences representables matemàticament entre 0 i 1. A més els desitjos o preferències són matemàticament representables en una funció d’utilitat, que té un sol màxim (l’Òptim de Pareto18), i tothom té restriccions pressupostàries.
Postulat 2) Els individus es comporten de la manera que els permet maximitzar la seva funció d’utilitat.
Postulat 3) Les funcions d’utilitat dels individus són independents per què el creixement o decreixement d’unes no afecta al creixement o decreixement de les altres.
Teorema Directe: Si tenim individus racionals que intercanvien econòmicament i en un context on es protegeix la propietat, aleshores l’economia anirà cap a l’eficiència per si sola.
Teorema Invers: Per a que una economia sigui eficient cal que l’intercanvi de béns i serveis sigui lliure, que el mercat no estigui intervingut.

Podem comprovar que l’escenari dibuixat per la Teoria Econòmica Neoclàssica no és real, doncs per arribar a l’Òptim de Pareto cal que el mercat sigui de competència perfecta, és a dir, cal que es compleixin les següents condicions:

1) Existència d’un elevat nombre d’oferents i demandants: Que no hi hagi ni oligopolis ni molopolis d’oferta o demanda.
2) Homogeneitat del producte.
3) Llibertat d’entrada i sortida d’empreses.
4) Transparència: El cost de la informació ha de ser zero.

La condició més remarcable és la de la transparència doncs és aquella que no es compleix mai i, per tant, fa impossible l’existència dels mercats de competència perfecta. Per altra banda, la racionalitat existeix solament quan les creences estan estabilitzades, però la realitat és que a mesura que rebem nova informació les creences van canviant. A més, les persones mai sabem quan tenim informació suficient i, per tant, encara que vulguem no podem ser purament racionals.

Aleshores podem concloure que les persones podem maximitzar la nostra satisfacció quan mantenim relacions de confiança mútua, però que l’entorn ens fa creure que no és així i llavors desconfiem dels altres.

Compartir la comptabilitat per construir la confiança mútua

No és habitual que s’estableixin relacions de crèdit basades en la confiança mútua de les parts. Quan es busca una relació d’aquest tipus es sol recórrer a la figura del soci. Això és, que el creditor es converteixi en el soci del deutor per compartir junts l’aventura del negoci.

Per què recorre a la figura del soci per canviar la relació? La nostra cultura empresarial està impregnada del model d’economia de mercat on cada persona ha de mirar per ell mateix i el mercat ja farà la resta. El resultat és un individualisme que no ens permet compartir la informació amb els altres per por de perdre competitivitat, i ens impedeix valorar el benefici d’oportunitat de treballar de manera cooperativa.

Compartir la informació amb els altres és reconèixer que aquests poden aportar idees que millorin la gestió del projecte, fent-lo més rendible. Però, de quina informació estem parlant? Per començar estem parlant de la informació comptable, que és aquella que reflecteix totes les decisions que es prenen respecte el projecte i, per tant aquella
que es sol tenir més ben guardada.

És freqüent que les empreses maquillin els seus balanços per tal d’aconseguir un crèdit. Per aquesta raó les entitats financeres tenen especialistes que intenten detectar irregularitats i cercar tots aquells indicadors que aportin informació suficient per decidir si es concedeix el crèdit. De fet, la refrany aquell de “dir mentides és enganyar-se un mateix” se sol complir força sovint, ajornant i complicant el funcionament del negoci, el que s’anomena col·loquialment “fer més gran la pilota”.

La realitat ens mostra que la informació comptable és la més ben guardada.L’explicació la trobem altre cop en la nostra cultura empresarial i l’única manera de superar aquesta barrera que ens posem nosaltres mateixos és la presa de consciència, l’observació de les nostres relacions i cercar persones que estiguin disposades a fer negoci basant-se en la confiança mútua. Per facilitar aquesta observació, l’Economia Associativa19 proposa a les organitzacions que segueixin un procés de quatre etapes, la última de les quals consisteix en una sèrie de trobades regulars i estables on el responsable de cada entitat comenta la situació econòmica de la seva organització. Al final del procés les entitats participants es valoren mútuament el compliment dels criteris en les decisions econòmiques que pren cada organització i, si s’escau, s’atorga l’etiqueta de qualitat de l’Economia Associativa .

La proposta de l’Economia Associativa és difícil d’aplicar entre organitzacions que competeixen al mercat o que tenen una relació de client proveïdor. Ara bé, entre creditor i deutor l’aplicació d’aquesta fórmula és del tot natural, doncs ja hi ha un contracte de compromís entre les parts que formalitzen una relació. Així doncs, solament cal que dins d’aquest contracte es contempli la realització de trobades entre ambdues parts, per tal de fer un seguiment conjunt delprojecte. En aquest cas, l’obtenció d’una etiqueta de qualitat serà un objectiu secundari, per què la finalitat principal és maximitzar la satisfacció d’ambdues parts.

Compartir la comptabilitat amb el prestador és una experiència que permet observar els propis comptes de manera més objectiva i incrementar la consciència20 (Alguacil, J. 2000:18) de les decisions que es prenen. La trobada al voltant d’una taula (espai no virtual) mostrant de manera transparent la realitat del projecte, genera confiança recíproca de manera que l’egoisme personal sobrepassa l’individu i permet la identificació amb l’altre comprenent la situació econòmica de cada moment, el ritme particular, les persones que hi participen i les normes que s’autoimposen. A partir d’aquí el tipus d’interès21 esdevé indicador de la realitat econòmica -doncs no sorgeix de l’equilibri entre una oferta i una demanda enfrontades per aconseguir comprar barat i vendre car, sinó dels costos i, per tant, dels esforços emprats per aconseguir el producte (Budd, C. 1999:17) . 

Així doncs, si abandonem la posició enfrontada entre les parts, pel fet que no proporciona la màxima satisfacció dels interessats, podem redefinir o completar els papers segons Rudolf Mess:

• El prestador vol col·locar els seus estalvis durant un període de temps, amb l’objectiu de recuperar els seus diners i obtenir un rendiment raonable. En aquest sentit, s’ha d’interessar per les peculiaritats del projecte, fent un seguiment exhaustiu de la inversió des de l’acompanyament, per tal d’evitar tota situació que porti a l’execució de les garanties acordades.
• El prestatari vol aconseguir el préstec que li permeti desenvolupar el seu projecte, pagant el tipus d’interès i retornant el capital en uns terminis assumibles. Al marge d’altres garanties que es puguin acordar, el prestatari ha de mostrar tota la informació relacionada amb el projecte per tal que pugui rebre el suport del prestamista no solament a nivell econòmic sinó també a nivell moral.

L’ajut mutu en la posada en marxa d’un projecte

El risc associat a una operació de crèdit per un projecte de nova creació és molt superior al d’ampliar o mantenir un projecte ja en funcionament, doncs aquest segon ja ha superat les dificultats dels primers temps i els gestors n’han  detectat els punts dèbils i la manera de superar-los.

Els principis sempre són difícils per què iniciar un projecte és una aventura. En aquest sentit, disposar de companys de viatge és una bona garantia d’arribar a bon port. Hem de considerar que els companys de viatge no són únicament els socis, si es tracta d’un projecte col·lectiu, sinó també els que presten els diners per la posada en marxa.

Com no podia ser d’altra manera, al prestador/company de viatge d’un projecte de nova creació, li correspon el paper justament d’acompanyar. L’acompanyament de projectes és una pràctica poc habitual a la banca convencional, que consisteix en analitzar els problemes que sorgeixen durant la posada en marxa del projecte, per tal de trobar solucions abans que sigui massa tard. Es podria dir que aquesta tasca és equivalent a la que proposa l’Economia Associativa de les trobades regulars i estables entre les parts.

L’acompanyament de projectes, especialment del tipus de posada en marxa, és molt comú en les finances socials23, on, entre d’altres, es posa en pràctica l’ajut mutu en les relacions de crèdit, de manera intencionada i compromesa des de la direcció de l’organització que concedeix el finançament.

Ara bé, per tal que l’acompanyament es pugui donar, cal que les dues parts estiguin disposades a treballar conjuntament. El creditor ha de tenir interès en el desenvolupament del projecte i el deutor ha de mostrar tota aquella informació que sigui rellevant per a la viabilitat del projecte. En aquest sentit, les dues parts s’hauran d’esforçar en formar-se sobre aspectes que provablement no pertanyen a la seva professió: el creditor haurà d’aprendre aspectes relatius al funcionament i característiques del projecte, i el deutor haurà d’aprendre conceptes i eines financeres per controlar el seu projecte.

Es podria dir que l’acompanyament de projectes és una eina imprescindible en les operacions de préstec per exclosos financers de crèdit. És a dir, per aquells que no poden aconseguir préstecs a través de les entitats financeres convencionals pel fet de no disposar dels avals i les garanties reals que aquestes exigeixen.

És imprescindible per què solen ser persones que tenen dificultats per inserir-se en el món laboral i que desenvolupar un projecte per compte propi, que els proporcioni ingressos per subsistir, no és una oportunitat que es pugui donar cada dia. En el sentit que si el projecte fracassa provablement no tindran una altra oportunitat i, el que és més important, poden patir un nivell de frustració que faci encara més difícil la seva inserció laboral i, en els pitjors dels casos, els condemni a la indigència.

En aquest sentit, les entitats que proporcionen finançament a exclosos financers tenen una responsabilitat més gran que d’altres, en fer una avaluació inicial exhaustiva sobre la viabilitat del projecte, del perfil de la persona emprenedora i les seves circumstàncies personals, i un bon acompanyament de projectes, per tal de no afavorir situacions de pobresa que justament es volen combatre. 

Les garanties del crèdit

Habitualment, la banca convencional solament considera aquelles garanties que es puguin executar en cas que el prestatari no pugui tornar el crèdit. Això vol dir garanties que permetin embargar béns i drets fàcilment convertibles en diner líquid.

En canvi, el paper del prestatari ressalta que, un cop valorada la viabilitat econòmica del projecte, la garantia més important de retorn del crèdit que pot oferir al prestador, és la de fer-lo partícip dels èxits i fracassos del projecte a mesura que aquests es van donant. Dit d’una altra manera, mostrant a través del suport comptable, de la visita personal a l’espai on es desenvolupa el projecte, i d’altres maneres que es considerin adequades, per tal que el prestador pugui comprovar l’evolució de la seva inversió.

Hi ha qui pensa que les finances socials són aquelles que no exigeixen garanties per a la concessió de préstecs. Cal dir que aquesta és una idea totalment equivocada, doncs és justament el compromís personal del prestatari el que ha de permetre el retorn del crèdit. És evident que si el deutor no creu en el seu propi projecte difícilment convenci al creditor que l’ha de finançar. En aquest sentit, si a més del compromís personal, el deutor disposa de garanties reals que puguin reforçar l’operació, no hauria de tenir inconvenient en oferir-les al creditor, doncs s’ha de fer responsable de la gestió del projecte i fer tot allò que estigui en les seves mans per tal de que prosperi, i no sigui necessari executar aquestes garanties reals. Si disposant de garanties reals no les vol oferir, és lògic que el creditor pensi que el deutor no creu en el seu propi projecte i denegui la seva sol·licitud de préstec.

Si des de les finances socials s’han creat noves formes de garantia com els grups de suport o les societats de capital risc social, no ha estat per substituir les garanties reals sinó per aconseguir finançament quan no es disposa d’aquest tipus de garanties.

Un altre aspecte destacat de les finances socials és que substitueixen la responsabilitat solidària, en la que el creditor pot exigir tot el deute a qualsevol de les persones que es comprometen o avalen el projecte, assumint així tot el risc de l’operació cadascuna de les persones, per la responsabilitat mancomunada, en la que a cada compromisari o avalador solament se li pot exigir una part del deute, de tal manera que es reparteix el risc entre totes les persones a parts iguals.

Pots continuar llegint la resta de l'article a Problemes d'agència a les relacions de negoci (III) on es presenten le conclusions