Problemes d'agència a les relacions de negoci (I)

21 d'octubre de 2020 /   Montserrat Llobet

Els problemes d’agència sorgeixen entre dues parts quan el principal contracta unservei professional a un agent, per desconeixement tècnic de l’execució del servei i, per tant, sense control sobre l’execució, el preu, la qualitat i el temps dedicat.
Aquesta incapacitat de control sobre el servei és deguda a una asimetria d’informació entre les parts. És a dir, el principal no té informació sobre alguns o tots els aspectes que caracteritzen el servei sol·licitat.
Els problemes d’agència es generen per la posició de poder d’una de les parts, que debilita la posició de l’altra. La posició de poder natural la té el principal, però hi ha relacions en què la situació es capgira. És el cas de les relacions de negoci.

Introducció

Els problemes d’agència sorgeixen entre dues parts quan el principal contracta un servei professional a un agent, per desconeixement tècnic de l’execució del servei i, per tant, sense control sobre l’execució, el preu, la qualitat i el temps.
Aquesta incapacitat de control sobre el servei és deguda a una asimetria d’informació entre les parts. És a dir, el principal no té informació sobre alguns o tots els aspectes que caracteritzen el servei.

Els problemes d’agència es generen per la posició de poder d’una de les parts, que debilita la posició de l’altra. La posició de poder natural la té el principal, però hi ha relacions en què la situació es capgira. És el cas de les relacions de negoci. En aquest treball he volgut abordar les relacions d’agència des de dos punts de vista:

a) Des de la perspectiva històrica del món de l’empresa: seleccionant, dels cinc primers capítols del llibre de l’Antoni Domènech “El eclipse de la fraternidad. Un revisión republicana de la tradición socialista.” , els aspectes més rellevants de les relacions d’agència que es donen en el món de l’empresa.Aquest punt de vista ens situa en el context en que es desenvolupen les relacions de negoci actuals.

b) Des de la perspectiva de les relacions de crèdit.

Problemes d'agència a les relacions empresarials

Com tots sabem, les empreses són els agents econòmics que subministren béns i serveis a la societat, d’aquí que constitueixin un dels puntals bàsics de la supervivència humana i que, per això la seva forma d’organització determini necessàriament l’estructura de la societat en la que es desenvolupen.

A la Grècia Clàssica l’empresa era la casa (oikos) i l’empresari era l’amo i pare de família (despotés), que tenia la propietat de les terres i el que aquestes contenien, inclosa la dona, els fills i els esclaus. En aquest context l’amo i pare de família era l’únic ésser lliure, doncs solament aquest podia viure sense dependre civilment1 de ningú més, és a dir, no necessitava del permís d’un altre i podia prendre les seves pròpies decisions sobre tot allò que posseïa. En canvi els altres membres de la família i els esclaus no eren lliures i estaven sotmesos a l’amo. D’aquí ve el terme despòtic referint-se al tracte que reben aquells que reben ordres i no tenen poder de decisió.

D’acord amb aquesta consideració, solament els homes lliures podien participar en la vida política, per què eren els únics que es reconeixien mútuament aquesta independència o emancipació, que els permetia raonar de manera virtuosa. Ara bé, a partir d’aquí es poden distingir dos plantejaments diferents: el d’Aristòtil que considera els rics i els de llinatge com els únics dotats amb la capacitat de la virtut per governar, i el de Protàgores que considera que les classes humils també estan en possessió de la capacitat per generar l’excel·lència política, per què el sentit de la veritat i el sentit de justícia, equitat o joc net, estan universalment distribuïts i que, en tot cas, és innata i minoritària la capacitat de la virtut política. Així Aristòtil està en contra de la democràcia (govern dels lliures pobres) en la qual els artesans, els pagesos i altres propietaris pobres podrien participar i dominar la vida política, mentre que els escassos testimonis escrits conservats favorables a la democràcia radical plebea declaren que solament quan manen els pobres es respecta la llei.

Donat que la major part de la història empresarial va lligada a la família – del llatí famuli: esclaus, serfs- la loi de famille ha legitimat el despotisme patriarcal a les empreses, fins i tot amb la industrialització que va portar l’escissió de les funcions productiva i reproductiva. Però el sotmetiment no acaba aquí, doncs, a més, la loi politique establia la legitimitat despòtica dels governs, ja fos d’un monarca com d’un emperador. En ambdós casos es justifica la servitud a l’amo o al governant per la suposada incapacitat dels sotmesos a dirigir la seva pròpia vida, ila barrera que separava les persones lliures de les dominades era la condició de pobresa.

La Revolució francesa (1789) pretenia acabar tant amb la loi de famille com amb la loi politique, per tal que els ciutadans pobres –petits artesans, treballadors assalariats urbans, aprenents, jornalers, criats, pagesos- poguessin elevar-se de ple dret a la condició d’una vida civil entre lliures i iguals. Així, la defensa de la llibertat i la igualtat es va lligar a la de fraternitat per reclamar que totes les persones es consideressin emancipades de tuteles, que despòticament mantenien la minoria d’edat. Doncs, emancipar-se és lliurar-se de la tutela paterna i alhora és agermanar-se, és a dir, ser germà de tots els menors que comparteixen la mateixa dominació senyorial.

Ara bé, aquesta fraternitat o agermanament va més enllà, doncs l’Himne de l’alegria de Schiller (1786), convertit per Beethoven en cant revolucionari, es refereix a que tots els éssers humans dels pobles de la terra, independentment de la seva raça, sexe, confessió religiosa o condició social, arribin a ser germans, en la mesura en que,  adults, s’emancipin de les tuteles. L’agermanament entre els ciutadans dels diferents països en aquesta època era per emancipar-se de les tuteles dels governs despòtics, però en l’actualitat s’hi pot afegir l’emancipació d’aquelles empreses transnacionals que els exploten, conformant l’esclavitud de l’època moderna.

Curiosament, la loi politique va anar retrocedint a favor de la loi civil, construint jurídicament l’àmbit de la loi de famille, doncs els codis civils napoleònics van refer l’estructura de poder de la família pròpiament dita mitigant el despotisme patriarcal regulant indirectament l’estructura de poder de la unitat productiva, de la incipient empresa capitalista. La propietat va ser la forma d’incorporar a la societat civil a una part important de la societat formada tant per pagesos o jornalers que van esdevenir petits i mitjans propietaris, gràcies a la desamortització de terres de la noblesa i de l’església, com per obrers que posseïen la seva pròpia força de treball i una família pròpia, és a dir, el govern sobirà de la dona i dels fills.

Ara bé, en el cas dels obrers, donat que no posseïen res més que els permetés obtenir ingressos, es veien obligats a traficar “lliurement” amb la seva força de treball per a poder subsistir, i així la mateixa loi de famille que els atorgava drets civils, els oprimia en el mateix moment en que entraven per la porta de la fàbrica, o del taller, o del comerç, o de la oficina bancària, o de la finca rústica, i quedaven sotmesos al poder absolutista del propietari de l’empresa o dels seus agents.

Aquesta situació va portar al naixement del socialisme que es va fixar com a objectiu l’apropiació, per part dels treballadors, dels mitjans de producció de forma comunitària. A partir d’aquí, i simplificant, hi havia els partidaris que les cooperatives anessin substituint els treball assalariat, aquells que es conformaven en anar conquerint drets laborals, els que consideraven imprescindible aconseguir el poder polític per fer possible l’apropiació dels mitjans de producció, i els que volien fer camí passant de la política.

L’objectiu dels liberalistes d’esquerra era aconseguir el “parlament de fàbrica”, es a dir, un organisme a través del qual els treballadors poguessin participar de la gestió dels mitjans de producció, de la mateixa manera que molts estats havien aconseguit governs sorgits dels seus parlaments. Però, encara avui en dia, la democratització de l’empresa, amb l’excepció de les minoritàries empreses socials, no sobrepassa, els límits fixats per la burgesia industrial.

Es pot dir, continuant amb el paral·lelisme de l’Estat , que el que es va poder aconseguir va ser transformar la monarquia absolutista dels capitalistes privats en una monarquia constitucional.
La constitucionalització de les empreses ha permès recollir els drets humans físics i morals dels treballadors per tal que puguin ser defensats i promoguts: protecció del treball, llibertat d’associació, jornada laboral de vuit hores, prohibició del treball infantil, etc. però la democratització de les empreses mercantils encara està pendent.

Durant el segle XX el gran capitalisme industrial i financer es va consolidar, i amb ell, la producció privada sense el control de la propietat privada, és a dir, les societats capitalistes per accions, on els propietaris (principals) deleguen la gestió de l’empresa a uns directius (agents). En el moment que s’estableix una relació d’agència, l’asimetria d’informació a favor de l’agent fa que l’accionista es trobi en un situació dèbil, doncs és possible que l’agent, aprofitant-se de la informació privilegiada de què disposa, prefereixi invertir més per millorar la seva reputació o enriquir-se personalment, en lloc de maximitzar els dividends a repartir entre els accionistes. Per compensar aquesta situació, s’han creat “incentius compatibles” per als directius com per exemple les famoses opcions sobre accions  (stock options).

Escàndols com el de Enron o el de Worldcom demostren que els incentius compatibles no funcionen en les relacions d’agència a les empreses, i el mateix es pot dir de les relacions d’agència entre la ciutadania (principal) i els polítics (agents).

Segons l’Antoni Domènech els incentius compatibles no solucionen el problemes d’agència per què és una proposta que prové de la teoria econòmica, la qual contempla els contractes sense asimetries en la informació. Mentre que els especialistes en dret privat són els que tracten les relacions d’agència de forma quotidiana, i veuen tan fràgil la posició del principal que consideren que “l’agent te el deure, tot el temps, d’obeir les instruccions del seu principal, encara que es donés el cas que el seu principal li digués al començament que no li donaria instruccions addicionals.” “I que en el cas que el principal no hagi complert el contracte per via d’interferència, l’agent incompliria el seu deure si actués de manera contrària als desitjos del seu principal.” La importància que els especialistes en dret privat donen als deures de l’agent, es comprèn millor si pensem, per exemple, en la relació que s’estableix entre un pacient (principal) i el seu metge (agent).

Seguint amb el dret privat però tornant al món de l’empresa, un altre aspecte a ressaltar és que les relacions d’agència es plantegen entre individus lliures, mentre la teoria econòmica pot plantejar models econòmics generals de principal/agent, encara que la relació sigui amo/esclau, de tal manera que un principal podria esclavitzar al seu agent per tal d’assegurar-se que complirà de manera estricta l’encàrrec que li faci.

En aquest sentit la constitucionalització de l’empresa capitalista a través de la legislació laboral va limitar el poder absolut del patró o dels seus agents, però va mantenir el control jeràrquic del procés productiu per part de la propietat de l’empresa, és a dir, no va suposar la democratització d’aquestes organitzacions tal com pretenia el socialisme.

Marx pensava que amb la creació de les societats per accions i amb la conseqüent separació entre propietat i gestió, les empreses passarien a ser propietat de la societat en general i majoritàriament dels seus propis treballadors (principal), dels quals els directors (agent) serien servidors14 elegibles i deponibles a voluntat del principal . Així caducaria definitivament la loi de famille, això és, la divisió del treball entre els individus seria merament tècnica, deixaria de ser social (classista), i la verticalitat patronal desapareixeria per imposar-se la fraternitat horitzontal. Avui podem comprovar que aquest esperat dia encara no ha arribat.

Si a finals del segle XIX es van crear grans empreses que desenvolupaven la totalitat del procés productiu, a mitjans del segle XX aquestes grans empreses veuen la possibilitat d’incrementar els seus beneficis de dues maneres: 

1. Externalitzant parts del procés subcontractant a petites empreses que treballaran per un preu inferior. D’aquesta manera les pimes no han desaparegut però moltes d’elles depenen totalment de les grans empreses, doncs es veuen obligades a acceptar els preus que aquestes fixen (price taker).
2. Localitzant bona part dels centres productius a països pobres on les despeses laborals i mediambientals són inferiors i on les administracions els donen totes les facilitats possibles per tal que s’hi estableixin. En el cas del sector financer el que es fa és obrir delegacions en els paradisos fiscals

El resultat d’aquesta estratègia és la deslocalització d’empreses i amb ella l’ensorrament de les economies locals agreujada per la pèrdua de llocs de treball
indirectes. La situació està començant a obrir els ulls de les organitzacions obreres i  de la ciutadania en general, que subestimaven els països pobres pel seu “endarreriment”. Ara, cada cop són més els que s’adonen que també són víctimes del poder de les grans corporacions i que cal treballar juntament amb la ciutadania dels  altres països (rics i pobres) per emancipar-se dels grans poders econòmics. La dificultat afegida és que els poders polítics estan segrestats per aquestes grans corporacions econòmiques i financeres.

Pots continuar llegint la resta de l'article a Problemes d'agència a les relacions de negoci (II) on es tracten els problemes amb les relacions de crèdit